El Papa

El Papa d'Anthony McCarten ens explica la història de la trobada entre dues grans figures contemporànies a la Santa Seu, el Papa Benet XVI i el Cardenal Bergoglio, l'actual Papa Francesc, dos pontífexs amb maneres de pensar diferent. L'un intel·lectual, tradicionalista i ultraconservador, l'altre reformista radical i extravertit.

El Papa és una interpretació lliure del que va passar en aquella trobada, tot i que al seu darrere hi ha moltes hores d'investigació, documentació periodística històrica i fonts diverses, que confirmen aquests fets.

El text sorgeix a partir que el Papa Benet XVI renuncia al seu papat; un fet que feia més de sis segles que no havia passat des de la dimissió del Papa Gregorio XII al 1415

Lluís Soler i Xavier Boada són els actors que interpreten als principals protagonistes d'aquest fet històric que va provocar una revolució dins l'església. Com era d'esperar, la feina que fan és extraordinària. Ells aconsegueixen mostrar-nos que al darrere del paper que representen aquests dos personatges es troben dues persones molt humanes.

Vaig triar d'anar a veure aquesta obra més per qui l'interpretava que pel tema que se'ns plantejava. La veritat és que ha merescut molt la pena d'haver-hi anat, i no tan sols per la interpretació, sinó perquè tot en el muntatge és impressionant! El text, els diàlegs, la posada en escena, la direcció, les projeccions, l'escenografia tan ben adaptada a l'espai del teatre, el vestuari, les llums, el so, els efectes sonors i ambientals...

Us la recomano!

De ben cert que d’església santa, catòlica i apostòlica només n’hi ha una. Però de Papas (de Roma, és clar!) , ja en portem uns quants al llarg de la història. Com aquell qui diu, tots escollits ja de ben ganàpies i tots destituïts només per la pròpia mort. Tret d’alguna excepció com la de Benedict XVI que va ser rellevat en un càrrec tan destacable i únic (en tots els sentits) per l’actual Papa Francesc, l’any 2013.

L’obra El Papa ens acosta a aquest relleu històric a través de dos grans noms: Lluís Soler i Xavier Boadan. Dos homes que encarnaran no una transició sinó un canvi ideològic al cim de l’església. Res del que no estiguem assabentats: un pensament conservador i un de ben liberal. Però com aproximaran posicions tan allunyades? Dirigida per Guido Torlonia, sabem que l’obra és una ficció. Però no per això ens trobem davant d'una obra especulativa: de fet, aquest brillant text d’Anthony McCarten (The Pope) està precedit d’un assaig (òbviament del matéis autor) al voltant d’aquest moment històric que compta amb testimonis i una bona argumentació perquèa ambdues figures debatin sobre els temes més espinosos que la religió catòlica té sobre la taula: pederàstia, homosexualitat, celibat. Entre altres qüestions, clar.

Dos estilo de vida, dos maneres de fer per servir la devoció de déu. Veurem també però que, per molt que siguin homes de déu, no deixen de ser homes amb les seves faltes, contradiccions i les pròpies vergonyes, que també hauram de ser confessades i expiades. No es tracta d’un duel sinó d’un diàleg, no ens trobem davant d’una lluita sinó enfront de la conciliació. Preparem-nos per veure una fumata blanca.

El Teatre Akadèmia acull la trobada d'alt nivell religiós entre l'anterior Papa (Benet XVI) i el nou Papa (Francesc). Les reunions s'escenifiquen als Jardins del Castel Gandolfo o tot admirant la bellesa de la Capilla Sixtina. Unes llargues estones d'intercanvi dialectal entre les dues figures que posen a prova els arguments i valors de l'església catòlica. L'espectacle consta dels dos personatges religiosos i tres personatges secundaris que li donen el dinamisme necessari a la peça.

"El Papa" és un espectacle molt estàtic i se li dona molta més importància a la paraula que no pas als moviments. Totes les paraules que surten dels actors, tots aquests discursos personals entre els dos s'acompanyen amb unes projeccions a les, ja icòniques, voltes de l'Akadèmia que ajuden a ambientar l'escena. Són projeccions que donen dinamisme a l'escena i ajuda a l'espectador a trencar amb la monotonia de les paraules. "El Papa" permet reflexionar sobre dos punts de vista diferents, però que a a poc a poc es van abraçant junts. El Papa Francesc i el Papa Benet XVI ens posen sobre la taula una masterclass dels valors del cristianisme i com es poden defensar d'una manera o una altra.

El públic seu i escolta. No ha de fer res més. "El Papa" no és la típica obra de teatre que et fa pensar en un rere fons més filosòfic, sinó que simplement has de ser-hi i tenir una escolta activa. Els dos actors demostren una gran complicitat (necessària) entre ells i actuen d'ofici i carregats d'experiència per personificar les dues figures. Una execució actoral sublim per entendre que, a vegades, els nostres arguments no estan tan lluny de l'altre.

 

"El Papa" és un duel dialèctic entre el papa Benet XVI, representat per Lluís Oller, i el papa Francesc, Xavier Boada. Dos mons oposats, dues vides diferents, marcades pels orígens vitals, que es porten a l'escenari amb tot el seu pes, però que emociona poc, molt poc a l'espectador.

D'entrada, la introducció de l'obra, en què es presenta el turment del papa Benet XVI, que anuncia que vol abdicar, es fa llarg, lent i dens. És una introducció que ja anticipa la monotonia que hi haurà a les parts següents de l'obra: el nus, en què hi haurà enfrontat els dos personatges, i el final, quan el papa Francesc aconsegueix que el conclave el voti.

El personatge representat per l'actor Lluís Soler, en Benet XVI, per l'edat que representa, per les xacres de l'edat, i també perquè no vol encarar els seus pecats, és un personatge turmentat, però no aconsegueix empatitzar amb el públic. I no és pels dots interpretatius de l'actor, sinó perquè el seu paper és així. Per la seva banda, l'actor Xavier Boada, amb el paper Francesc, és qui més relata la seva vida personal, i, per tant, revela amb més detalls què ha fet al llarg de la seva vida, quines són les seves aficions, què va passar durant el temps de la dictadura del seu país. És a dir, és un personatge molt més ben perfilat psicològicament que el papa Benet XVI, del qual sabem més el funcionament del seu rellotge intel·ligent que de la seva vida.

Malgrat tot això, l'obra de teatre és innovadora i valent pel tema, perquè la temàtica de l'església no acostuma a ser obra de teatre. A més, cal destacar-hi l'escenografia, que projecta a les parets de l'escenari les imatges, reals, on es produeixen els diàlegs, com ara els jardins de Castel Gandolfo o la volta de la Capella Sixtina.

 

Anthony McCarten és un dramaturg i guionista neozelandès especialitzat en biopics. És conegut, sobretot, per haver escrit pel·lícules com La teoria del tot, sobre la joventut d’Stephen Hawking, L’hora més fosca, sobre Winston Churchil, o Bohemian Rhapsody, que explicava la història de Freddie Mercury i el grup Queen. En el 2019 va estrenar Els dos papes, on confrontava les figures del Papa Benet XVI i el Papa Francesc poc abans de l’elecció del segon. La vam veure al cinema amb els rostres d’Anthony Hopkins i Jonathan Pryce, i ara ens arriba en una versió teatral que es pren les seves llicències respecte al guió però que bàsicament explica el mateix i manté les converses més recordades: la dels jardins de Castel Gandolfo o la de la Capella Sixtina.

Portar actualment als escenaris una obra que presenta un debat teològic i religiós pot ser una mica xocant. De totes formes, El Papa parla principalment de dues formes de veure l’Església i també la vida. Parla de l’evolució i del canvi, una actitud que per a l’església catòlica sempre ha suposat un problema.  Lluís Soler (Benet XVI o Cardenal Ratzinger) i Xavier Boada (Francesc I o Cardenal Bergoglio) representen amb gran solvència el conservadorisme i el reformisme dels seus personatges, però també els punts que tenen en comú i la humanitat que aconsegueix unir-los i fer-los parlar un mateix llenguatge. De fet, l’obra acaba convencent pels petits detalls que ens acosten als personatges i ens els fan veure com a éssers reals, i no com a símbols d’una ideologia o d’una corrent de pensament.

La direcció de Guido Torlonia és eficaç, i sobretot elegant i solvent. Les solucions videogràfiques donen molt de joc, igual que ja passava a Red, una de les millor estrenes de la passada temporada. En definitiva, un espectacle que potser no interessarà a tothom per la temàtica, però sí pot guanyar adeptes per les interpretacions dels dos protagonistes o per la ferma voluntat de McCarten d’acostar a tothom personatges realment coneguts. Per a aquest any ja té preparada l’estrena de I wana dance with somebody, sobre la cantant Withney Houston.

És un text del guionista i dramaturg Anthony McCarten “The Pope” que va ser portada al cinema per Fernando Meirelles (2019) amb el títol “The Two Popes”.
Són molt escasses per no dir nul·les les obres de teatre que tracten de política eclesiàstica. És un món molt tancat al que no s’hi pot accedir fàcilment. Sense poder-ho evitar, ens hem remuntat a segles enrere per endinsar-nos en les profunditats pontifícies més obscures i les guerres en les que va participar l’Església per defensar la seva immutable i inviolable manera de pensar.
Per això crec que té tant d’interès aquest diàleg entre els darrers dos Papes en vida, un dels quals Benet XVI va renunciar al papat, la qual cosa va sorprendre molt ja que són càrrecs vitalicis. El seu successor va ser Francesc (2013) de nom secular Jorge Mario Bergoglio, d’origen argentí. Curiosament, el Papa Benet de nom seglar Joseph Aloisius Ratzinger ultra conservador i gens amant de destapar els escàndols que han desprestigiat tant a l’Església, ja havia pensat en Francesc com en el seu successor, radical i reformista totalment contrari a la seva manera de fer i de pensar. Per a aquesta obra McCarten es va documentar i en fa una interpretació lliure amb la que entra en el món més íntim de tots dos i arriba a commoure per la seva sinceritat i emotivitat.
Dirigida per Guido Torlonia, Benet XVI és Lluís Soler i Francesc és Xavier Boada, dos amics de la infància a la vida real i això fa que es percebi una gran complicitat. Són dos excel·lents actors amb una llarga trajectòria teatral i no ens ha sorprès gens el seu gran treball actoral.
A través dels seus diàlegs de vegades tensos, en d’altres en forma de conversa distesa o divertida i algunes sortides còmiques, ens posen de manifest les misèries i grandeses de l’Església. Tot i la durada, l’obra transcorre amb fluïdesa. L’escenografia de Paula Bosch funciona gràcies a les projeccions sobre paret dels jardins de Castel Gandolfo o la volta de la Capella Sixtina o de un barri obrer de Buenos Aires, gràcies també a la participació de la monja que cuida a Benet, al bon treball d’il·luminació de Lluís Serra i la música sacra que acompanya en moments puntuals. Encara estic pensant si té algun significat el fet de que els dos Papes surtin al final junts de blanc a donar la Benedicció Papal.