El gran despropòsit

Cantar per evitar que t’esclati el cap. Aquesta és la premissa amb que han de conviure els carismàtics personatges d’aquest univers distòpic, hipster, fulgurant i colorit que és El gran despropòsit. Escrit i dirigit per Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez, es tracta d’una original barreja d’espectacle d’esquetxos, paròdia musica, sàtira política i homenatge als temes clàssics de la ciència-ficció. Amb encert, se’ns presenta la vida quotidiana, els problemes i anhels d’un grup de supervivents que tracta de continuar endavant a l’extraradi d’una gran ciutat. Els paral·lelismes amb la situació socioeconòmica actual, la necessitat imposada de ser feliços en aquest entorn hostil i sense horitzó, la depressió, el caos i la bogeria són els elements més interessants d’aquesta proposta que, tot i cantada (justificadament) pitjor, aporta molt més contingut crític que la majoria de musicals. Enmig d’aquest món absurd i accelerat, semblen voler dir-nos, l’única esperança que ens queda és l’amor i l’amistat. És per aquest motiu que es troba a faltar més desenvolupament en les trames individuals dels seus fascinants protagonistes en comptes de dedicar tant de temps en explicar els motius pels quals la societat ha acabat en aquesta situació. És cert que, llavors, s’hauria de renunciar a grans moments com la divertidíssima escena dels científics però, al menys, al final, no ens quedaríem amb ganes de més. Tot i això, l’obra és un compendi exemplar de bones idees (visuals, narratives i de direcció), grans números i cançons com Oficina laboral post-nuclear o Carabina sexual, i trames inoblidables com la història d’amor entre Mini-Jack (anti-heroi per la posteritat) i Kinder, el mestre innovador.

En un món futurista qui no canta o està prop d'algú que canti li explota el cap, i turu-rut. Aquest és el punt de partida d'aquest espectacle, un musical de cançó lleugera descarat, irreverent, tot sovint hilarant, amb un únic (des) propòsit: que els espectadors s'ho passin tan bé com els intèrprets. Una producció amb mitjans modestos que donem fe que ho aconsegueixen amb escreix. Si sortiu del teatre sense riure, o sou una pedra o us ha explotar el cap.

Hi ha creacions que mereixen tots els recursos possibles per  arribar al màxim. El Gran Despropòsit  ho mereix. Una proposta arriscada, amb artistes que es deixen la pell i que gaudeixen fent el que fan. Una sàtira necessària, carregada d'humor, homenatges musicals i lletres amb enginy. Una visió d'una societat en què ser feliç és una obligació, on només et salves cantant, si no vols que t'exploti el cap. La Companyia de Teatre Estable de la Casa Real crea un univers que val la pena compartir.