De mares i filles

La faula de Jean de la Fontaine de El moliner, el fill i el burro ens recorda que mai pots acontentar a ningú, que facis el que facis rebràs les crítiques d'un sector i que en definitiva has de viure i actuar d'acord amb les teves conviccions. El poliorama presenta una versió remasteritzada de la faula on es posa sobre la taula la importància dels teus actes, la necessitat de despullar-se sentimentalment i, per damunt de tot, el fet de viure la vida com tu vols i no com els altres volen que la visquis.

Annabel Totussaus i Mont Plans escenifiquen una conversa sincera i tendra. Natural a nivells altíssims i carregada de metàfores i de doble significat. L'experiència vital sempre és un grau i en les últimes hores de la vida tens alè per treure tot allò que en el seu moment es va quedar al tinter. La relació entre mare i filla, deteriorada pel pas del temps, pren aires renovats tot i les sorpreses que descol·loquen i que situen la vida al llindar entre la realitat i la ficció. Les dues úniques protagonistes es van repartint lliçons de vida com si es tractés d'un partit de tenis i d'aquesta manera teixeixen una història que empeny a "la mare" a ser una dona políticament incorrecta i sense escrúpols, fet que eleva la funció a una comèdia gens forçada.

Paco Mir cuina un gran projecte amb els ingredients necessaris per no considerar l'obra com a comèdia típica de converses previsibles. L'extriciclista posa sobre l'escenari una relació maternal que va cap a millor per demostrar que les coses importants de la vida, a vegades, són les més insignificants. Els petits detalls marquen la diferència i "De mares i filles" ho demostra amb els tocs punyents que es troba l'espectador entre somriures carregats de valors i empatia en els difícils moments de crisi sanitària que vivim.

 

Una habitació d'hospital; una mare i una filla que passen comptes després de cinc anys de no parlar-se. No és que sigui una premissa molt original, però sí prometedora. I és que les relacions familiars extremes, amb una malaltia de fons, acostumen a donar situacions interessants i diàlegs punyents. Si a sobre ho amanim amb ironia, sentit de l'humor i un personatge potent, d'aquells que sentencien a cada rèplica, tindrem una obra que funcionarà i que pot acabar convencent als més reticents. Paco Mir coneix molt bé els ressorts de la comèdia i sap com arribar a bon port amb el material que té entre mans. Només li podríem retreure una certa sensibleria cap al final, i un excés amb les fantasies que explica la mare protagonista. És cert que el recurs d'inventar-se un passat misteriós -o no- sempre ha donat bons resultats a la comèdia (especialment a les sitcoms), però s'ha de vigilar que el to no surti del realisme establert i que no traspassi excessivament la delicada frontera de la versemblança...

De totes formes, una comèdia com aquesta només pot funcionar bé del tot si té al capdavant una actriu capaç de donar els matisos i la personalitat adequada al personatge central. En aquest cas, Mont Plans crea un personatge amb el que connectem des del primer minut. Les seves pors, els seus secrets, la seva sornegueria... i fins i tot la seva sensibilitat la fan de seguida molt propera. Una cosa que, precisament, no acaba de passar amb el personatge de la filla, interpretat per Annabel Totusaus. Anem sabent coses d'ella al llarg de la peça, però l'autor ens escatima molts detalls i no deixa que s'acabi d'obrir davant de l'espectador. Una llàstima.

 

Una comèdia escrita i dirigida per Paco Mir amb Mont Plans i Annabel Totusaus, una mare i una filla. Una proposta que es va estrenar, fa tot just un any, al Teatre Eòlia

Una mare i una filla es retroben a l’habitació d’un hospital després d’haver passat cinc anys sense parlar-se. Una conversa forçada en què la filla descobrirà aspectes inversemblants de la seva mare i de la seva família.

Aquesta proposta es deriva de l'obra de Paco Mir,  que va quedar finalista en el Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta 2013, i que portava el títol de "I deien que plouria".

Amb DE MARES I FILLES, Paco Mir aconsegueix fer riure i fer plorar, un text amb una barreja d'emocions que ens aclapara i que ens arrosseguen a l'habitació de l'hospital on la mare i la filla parlen del passat i del present, de les 1001 coses que s'haurien de dir abans ..... que sigui massa tard.

Mont Plans i Annabel Totusaus són dues actrius que  tenen el do de la comèdia, però al mateix temps són capaces d'imprimir a les seves interpretacions el dramatisme necessari per donar la pàtina de seriositat que provoca en nosaltres, els espectadors, el toc de reflexió que el text busca.

Mont Plans (Artés, 1948) a qui hem vist treballar recentment a "El gran Mercado del Mundo" (vegeu aquella ressenya) (TNC, maig 2019), ... és coneguda per haver estat una de les actrius de referència de La Cubana i Dagoll Dagom, i una de les recordades "Teresinas". Una actriu que ha desenvolupat sempre una brillant feina teatral en tots tipus de papers i que aquesta nit ens ha captivat per la seva naturalitat.

Annabel Totusaus (Calafell, 1974) és també una actriu nascuda a La Cubana i actriu de Dagoll Dagom. L'última proposta en què la vam veure treballar va ser "El llibertí" (vegeu aquella ressenya) en aquest mateix teatre durant la temporada 2017/18.

Dues personalitats contrastades, una mare despreocupada, que viu la vida intensament i que far "volar coloms", les seves vivències són fruit de la seva imaginació? O realment ha viscut la vida que explica que ha viscut? Va viure realment el maig del 68 a París? És de veritat activista de GreenPeace?

La filla és una funcionària amb responsabilitats en la Conselleria de Salut, una dona de principis rígids que té tota la seva vida i la del seu fill, perfectament estructurada. Però és realment feliç amb la vida que porta? Cal ser tan terriblement perfecta?

Un aspecte que hauria de fer reflexionar a les noves generacions, del fet que el simple fet de "ser jove" no sempre vol dir ser més obert a viure en llibertat sense massa prejudicis; sovint els joves són molt més conservadors que els seus progenitors.

Dues persones que caminen per espais paral·lels sense ser conscients que les dues es necessiten i que en depenen l'una de l'altra. S'han anat distanciant i una discussió, cinc anys enrera, va fer que no es tornessin a parlar. I, ara, s'adonen del poc que saben l'una de l'altra.

Una posada en escena molt realista, d'una habitació d'hospital on les dues actrius van entrellaçant els seus records i les seves emocions. L'escenografia de Paula Bosch, la il·luminació d'Eudald Gili i la música de Jaume Vilaseca arrodoneixen la proposta.

Una proposta d'entreteniment, si, ... però una gran proposta i sobretot unes magnífiques interpretacions.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ