Fritz Zepunt

Després del buit estival, cal un espectacle així per arrancar la temporada amb bon peu i ganes de tornar al teatre. L’espectacle es una barreja de texts del segle  d’or espanyol, de vegades manipulats, de vegades no. Els que parlen de la corrupció son vigents sense matisos. Sembla ser que  poca cosa ha canviat en 400 anys. Una musica senzilla i popular fa que tot plegat arribi al públic sense entrebancs ni filtres.  El públic ho agraeix, d’en peus, amb un aplaudiment llarg i merescut. Els comentaris del públic a la sortida eren entusiastes, quasi barrocs.  No us deixeu perdre. F_Zepunt.

Vàrem entrar en el teatre amb por. Els motius n’eren dos principalment.  Per una banda que l’ombra de Lola Herrera fos massa present.  Per un altra que un text que ens havia agradat fa mes de 30 anys, avui en resultés feixuc  o encara pitjor: incòmode (provablement cadascú  per motius diferents) . Natalia Millán en te prou amb cinc minuts per fer oblidar qualsevol referent anterior. Esplèndida. Ben dirigida. “Autentica” amb mida i mesura, sense arribar a la caricatura ni l’estereotip. El text està tan per sobre de les nostres petites mesquineses que, magnànim,  ens estalvia rubors inconfessables. Malauradament la  escenografia es  tan poc encertada  com innecessària. Es un espectacle aparentment senzill i es aquí on rau la seva grandesa. […]

Qui escriu el guió de les nostres vides? Quan prenem una decisió, què hi ha de raonament personal i/o d’influència externa? Aquesta influència, com l’exerceixen i qui la controla? Pensa igual una persona que veu televisió, va al cinema i al teatre, llegeix diaris, que una persona que viu aïllada de tot entorn alienador. Si volem ser éssers “racionalment purs” hem de deixar d’anar al teatre? ¡No, no fotem!!! Deixeu aquesta decisió per més tard. D’entrada aneu a la Sala Beckett. No tenen la resposta i a més a més sortireu amb un cabàs  de noves preguntes. Això sí, passareu una bona estona. ¡¡És una comèdia!!

La festa de les arts escèniques. Bellesa, química, manipulació sensorial. Sortireu de la Biblioteca de Catalunya i no sabreu ben bé què ha passat. No us preocupeu. És normal. Les sessions d’hipnotisme poètic ja les tenen aquestes coses. Això sí, sortireu amb cara de pastor que viu a Fàtima i aquesta cara tardarà dies a esborrar-se. És fruit de la pau interior. Probablement durant algunes nits somieu que la Clara Segura i la Màrcia Cisteró us volen explicar “un conte xinès”. Tampoc us heu de preocupar ni sentir culpables: està inclòs en el preu de la entrada.

Un joc metateatral per acomiadar el T-6 amb una festa de traca i mocador (en tots els sentits de la expressió).  Quan un autor surt del teatre convencional assumeix un risc important. Generalment no hi ha terme mig. O el fracàs o la glòria. Afortunadament en aquest cas l’experiment funciona molt bé i el producte és divertit i “interessant”. Menció d’honor per a Laia Costa, actriu revelació i el personatge més potent de la proposta. El bon ofici de la vella guàrdia fa la resta. Si el futur del teatre està en mans d’artistes com Nao Albet, Marcel Borras i Laia Costa, a la crisi se li ha girat feina.