David Elfa Novoa

Incomprensiblement, i donant el tema per un llarg debat, al mes d’agost les propostes teatrals gairebé desapareixen de la cartellera, com si un tornado arrasés amb la gran quantitat de propostes del mes anterior. Tot i això, i amb bon criteri per mi, teatres com el Maldà decideixen oferir programació durant aquest període, reposant a la seva sala un musical que esdevé una agradable sorpresa per a un públic que aconsegueix omplir la sala i que demostra que també hi ha demanda teatral durant aquest mes (o com a mínim a la funció que jo vaig assistir). Es tracta d’un divertiment fet a partir d’una història que recorda encertadament a les comèdies shakespearianes, per exemple, en la que es sap trobar el to d’aquestes […]

Les T de teatre celebren el seu 25è aniversari i ho fan com ho han fet al llarg de tots aquests anys, es a dir, rodejant-se de dramaturgs i directors potents que recolzen les seves propostes. És cart que poden agradar més o menys, però el que no es pot obviar és que es tracta d’una companyia que continua arrossegant gent a les platees dels teatres, la qual cosa per si sola ja té molt de mèrit després de tants anys, sense oblidar el segell personal que han aportat. En aquesta ocasió, ens porten un drama farcit de tocs d’humor que gira al voltant del dolor i en com aquest es gestiona amb el pas del temps. Personalment, trobo que es tracta d’un tema molt interessant […]

Socialment, la violència sexual és un tema difícil d’empassar i amb el que sovint mirem cap a una altra banda per tal d’evitar-lo, com si no anés amb nosaltres, cosa que no fa que deixi d’existir. Tots ens lamentem i escandalitzem quan ens parlen (o la majoria), però fins a quin punt no podem fer alguna cosa individualment per tal d’evitar-la? O fins i tot, i sent durs, fins a quin punt no posem els nostre granet de sorra per fomentar-la de forma indirecta sense ser del tot conscients? No és un tema fàcil i, a l’hora d’abordar-lo artísticament, es pot caure en la banalitat o la morbositat per tal de mostrar-lo, la qual cosa ens pot fer preguntar-nos si d’aquesta forma […]

Fa gairebé vint anys vaig poder veure el muntatge original d’aquesta obra al Romea, el qual va ser un èxit arribant a fer dues temporades de la mà de Jordi Boixaderas i d’Emma Vilarasau (Marta Calvó la va substituir al segon any). Sens dubte, era una època en la que el thriller psicològic estava de moda i l’obra va saber com encaixar perfectament entre el públic, tot presentant una posada en escena sòbria, clàssica i efectista amb un text ple de punts de girs que captaven l’atenció de l’espectador. En aquest sentit, el muntatge que se’ns presenta en l’actualitat demostra que el text continua funcionant, tot i que l’espectador ja està força més acostumat a aquest tipus de gènere i els cops d’efecte potser ja no […]

La sala Beckett ens porta aquest Grec una proposta al voltant de l’ètica, apostant per una bona fusió de gèneres a través de l’encertada dramatúrgia d’en Pau Miró. De fet, no es planteja cap tema nou, però s’aconsegueix una obra interessant que integra diferents temàtiques i que les fa avançar com si fossin una sola, fent una reflexió al voltant de l’ètica professional i personal, que tot i ser diferents, s’integren en la persona a l’hora d’aplicar-les. Es tracta d’un text que explora el món interior de tres personatges, tot aconseguint presentar una bona triàngulació entre ells que permet mostrar cada personatge i fer trontollar el món interior de la protagonista. En aquest sentit, Miró aconsegueix un bon dibuix de personatges, els quals compten amb […]