Christian González

Presentar un clàssic amb un llegat tan important al món teatral és una aposta ben arriscada, però l’escenari del teatre Apolo no s’ha quedat curt i, sens dubte, ha deixat el teló ben alt. Suspens, intriga, secrets i terror s’allotgen a la casa d’hostes del matrimoni Ralston el dia de la seva inauguració i tots junts construeixen una trama perfecta que porta a l’espectador a passar dues esplèndides hores intentant resoldre el cas d’un assassí que ha aconseguit aterroritzar a tots els clients de la Mansió Monkswell. Recomano encaridament viatgar a Londres per unes hores i vivistar aquesta increíble mansió. També podeu consultar la meva opinió a AllBarcino.

La visita al Teatre Poliarama per veure aquesta obra ha estat bastant interessant i divertida. Personalment, he gaudit molt amb les interpretacions de la Pilar Sáez (Berganza) i en Ramón Fontseré (Cipión) i els riures que m’han despertat durant els 85 minuts que dura l’obra. A més a més, els records dels dos gossos, interpretats amb personatges ben esperpèntics, m’han semblat també molt divertits. Així mateix, l’adaptació de comentaris sobre l’actualitat no s’ha fet gens artificial. Ara bé, no és una obra per recomanar a qualsevol persona, ja que té aspectes que només es poden entendre si es coneix la literatura espanyola.

Quan vaig descobrir que feien un musical en honor a Sau vaig tenir molt clar que l’havia d’anar a veure, ja que des de ben petit he viscut amb les cançons del grup català de fons. Lamentablement les crítiques del musical no eren gaire bones i vaig anar a veure’l amb una miqueta de por. No obstant això, a mesura que avançava l’espectacle les meves pors anaven marxant. És cert que en general no hi ha grans ballarins ni cantants i potser aquí és on més fluixeja el musical, però jo vaig passar una molt bona estona i recomano veure’l. Si voleu saber més sobre la meva experiència al musical, consulteu-la aquí.  

Ahir a la nit vam viure una sessió de riures fantàstica al Club Capitol gràcies a la preciosa tasca d’en Toni Moog. No sóc una addicte als monòlegs, ja que no sóc de riure fàcil. No obstant, això, ahir a la nit vaig riure tant, que encara em fan mal les costelles. Vaig passar una estona molt agradable a la Sala Pepe Rubianes. Ara bé, no puc deixar de destacar l’actuació de l’Eva Cabezas, ja que per a mi va ser una de les millors: la seva intervenció va ser especialment divertida i no vaig poder parar de riure, tot i que no va parar de criticar als homes. Si voleu conèixer una miqueta més la meva experiència podeu consultar […]

Mrs. Death, diàleg amb Espriu és una obra teatral atrevida i desconcertant, ja que si es desconeix el món de Salvador Espriu és bastant complicat endinsar-se dins d’ella. En el meu cas, que conec molt per sobre la producció d’Espriu, em va ser complicat seguir bé el fil conductor de la trama i reenganxar-m’hi. No obstant això, no es pot qüestionar la qualitat de la pianista, que toca molt bé en directe, ni la dels actors ni la de la ballarina, ja que és molt agradable veure el bon treball individual que ofereixen els integrants de l’obra.