Alba Cuenca Sánchez

Veient aquest espectacle, costa creure que estiguem davant dels mateixos actors que cada estiu ocupen el parc de l’estació del Nord per representar les comèdies del bard anglès. Ells són els Parking Shakespeare i en aquesta ocasió estan desconeguts, inclòs per als que els seguim en les seves més dramàtiques aventures hivernals. El canvi no es nota només en la incorporació de cares noves i la falta d’alguns dels seus membres. Molta de la “culpa” la té la directora que en aquesta ocasió es posa al comandament de l’itinerant companyia: Alícia Gorina. Segueix llegint aquí: http://www.masteatro.com/critica-deu-es-bellesa/

Sota l’aparença de dolça i innocent comèdia clàssica d’enganys, a Les Noces de Fígaro s’hi amaga un text ple de filosofia vital, crítica social i reivindicacions feministes que el aquest cop director Lluís Homar no passa per alt. Per al muntatge que celebra els 40 anys del Lliure, Homar utilitza una minimalista però efectiva posada en escena i un repartiment fantàstic. Especialment destacables estan Mar Ulldemolins i Marcel Borràs, que mostren la seva part més jovial, alegre i juganera. Aquests trets no impedeixen que les tres hores de representació siguin reduïbles ni que el final musical, que d’entrada sembla la millor manera d’acabar l’espectacle, tingui força deficiencies en veus i coreografia. Uns últims 5 minuts millorables que no treuen la qualitat general del muntatge i […]

Davant la jubilació s’inspira en la història verídica d’un jutge nazi que, anys després de la guerra, va aconseguir conservar la seva bona posició a base de mantenir amagats els seus ideals nacionalsocialistes. La seva vellesa i la seva imminent jubilació es converteixen en una metàfora del final de la seva època d’esplendor i el trauma que això li comporta. Al seu costat, apareixen les seves dues germanes, ambdues dominades i tot i així pols oposats d’una mateixa realitat. Llegeix la crítica completa aquí.

Sembla socialment acceptat que joventut i teatre són dos conceptes allunyats. Tot programador teatral coneix bé el repte d’intentar baixar la mitjana d’edat del seu públic. En aquest sentit, últimament s’està provant una curiosa teoria. Si els teatres més comercials s’omplen de mares, tietes i avies – la dominància del gènere femení és un altre interessant debat a tractar- que van a veure als protagonistes de les seves telenovel·les preferides, ¿no és aquesta mateixa lògica aplicable al fenómen fan que abunda entre les adolescents?… Podeu llegir la crítica sencera aquí.

Tot en el projecte, per bé i per mal, té unes connotacions del món sensacionalista i vertiginós en el que vivim. L’escenari es torna així un espai de canvi constant. Una desfilada de personatges, actors, càmeres, músiques i projeccions en directe, tot junt i barrejat, convertint el text en un batibull sobre estimulat. Tanta experimentació es converteix en una arma de doble tall: Si d’una banda crea un rejoveniment del clàssic, de l’altra difumina el text i el missatge, desviant l’atenció cap a la forma en detriment del contingut. El caos pot ser positiu, sempre que s’utilitzi en la seva justa mesura i no converteixi l’efectivitat en efectisme. Llegeix la crítica sencera aquí.