Miquel Gascon Baz

Ölelés, és una baralla coreografiada, sense guanyador final. El seu argument està basat en la novel·la L’última trobada de Sándor Márai. Aquesta producció de dansa, és una de les millors que hem pogut veure en directe en els darrers anys.Els moviments de Cortés i Muñoz són vigorosos, amb molta verticalitat i força, i d’una elegància aclaparadora. Són dos homes i la masculinitat, certa brutalitat, es percep en cada gest. Van de la cordialitat a l’odi profund, però sense arribar a les mans, tot i que sembla que ho desitgin. La cronica sencera aqui.

L’autora aconsegueix que els quatre personatges interaccionen davant nostre en el mateix espai teatral i alhora, encara que ells “no es veuen físicament” perquè ocupen aquest espai (el seu dormitori) en moments diferents. Escenes molt reeixides teatralment parlant, com quan els quatre personatges es fiquen al llit al mateix temps….. i es desitgen “bona nit”. Una filigrana, el encabir als quatre personatges en el mateix lloc físic i en moments teòricament diferents, però que l’espectador els veu fusionats. És potser el més sorprenent i encertat d’aquesta proposta. Si voleu llegir tot el comentari cliqueu aqui.

Interpretat tan sols per dues persones que manipulen un munt d’objectes d’aigua, com poden ser tubs, ampolles, però sobretot AIXETES de diferents mides i formes… més modernes o més antigues, sofisticades o senzilles, però totes elles transformades en personatges al voltant de Harpagon, l’usurer que pretén retenir l’aigua per ell sol, com si és tractes del seu tresor secret, fora de l’abast de la resta d’aixetes que l’envolten, encara que aquestes, siguin “descendents” seus. El mateix Miquel Gallardo acompanyat d’en Miquel Nevado, manipulen amb mestria aquestes aixetes, convertides en autèntics personatges de ficció. Podeu anar a la meva crónica.

La companyia Dei Furbi, sota la direcció de Gemma Beltran, continua la recerca d’un llenguatge escènic per apropar el món de l’òpera al gran públic i solament per això es mereix el nostre suport per aquesta tasca, gens fàcil. El treball físic i vocal dels seus cinc intèrprets, és sense cap mena de dubte …brutal, i solament veure la seva vitalitat d’entrades, sortides, canvi accelerat de personatges i de vestuaris, deixen a l’espectador bocabadat i extenuat, encara que aquests no es belluguin ni de la cadira. Malauradament el que menys em va agradar va ser l’espectacle en si. La resta de la meva crónica aqui.

L’obra vol abastar no tan sols el judici al director d’orquestra, sinó que posa davant dels espectadors la disjuntiva de fer de jurat sobre una acusació genèrica contra totes les persones que voluntàriament o no, van donar suport al règim d’Adolf Hitler. Potser encara va més enllà i aquesta situació molt concreta, vol ser una reflexió sobre les relacions entre l’art i la política, que sempre han existit, d’ençà que tenim coneixement de l’existència de la “cultura”, molt sovint sotmesa al poder polític. Una producció que ens ha agradat més de què esperàvem. Podeu veure la crònica complerta.