Josep Maria Ribaudí i Martí

Heu posat en marxa una bona iniciativa ajudant a joves emergents d’aquesta professió tan, tan… problemàtica? Les Estrebades és una peça amb un plantejament intel·ligent i actual. La involució d’una noia viatjant al seu passat i dialogant amb la nena que va ser, possiblement en busca de respostes a la seva infelicitat actual. Dramaturgia atrevida i posada en escena molt ben resolta dins la seva senzillesa. Magnífiques interpretacions del duet d’intèrprets i bona direcció en una peça que considero difícil. “Gairebé cada dia era rica i pràcticament tots una princesa” recorda nostàlgica els dies feliços la protagonista.

Llàstima que l’obra s’ha complicat en excés a partir de la mitja hora i ha resultat confusa i poc convincent. El que ha començat bé i caminava cap a un thriller interessant s’ha anat embolicant i ha acabat fins i tot amb l’arcàngel Sant Gabriel. Els actors ho han fet bé, però com es defensa una cosa tan dispersa? Repeteixo, l’espai magnífic. Aquesta sala central del MAC s’haurà de tenir en compte, però seria bo fer algunes proves d’acústica per millorar el tema del so.

Què cony és això? No sembla massa seriós, però és l’elenc que han muntat la Cris Celada i la Tatiana Sánchez Garland, un duet que han escrit una obra impossible, d’un teatre del absurd post… postnosé. Una obra feta de peces soltes sense, aparentment, ni cap ni centener. Així doncs, queda clar que no queda massa clar els missatge que la parella de noies vol transmetre a la societat moderna. Espectacle divertit, desmarxat, però fet amb gran rigor. Satíric. Val la pena anar-lo a veure abans de que caigui de la cartellera… avui, diumenge 12 de juliol. És el que hi ha en aquest moment.

I a més ben fet, colpidor, que remou consciències. La història de la quasi centenària a qui no va doblegar ni el feixisme espanyol ni el nazisme alemany. Josep Maria Miró n’ha fet la dramatúrgia i Rafel Duran ha dirigit Arànega cap a la grandesa. Paper difícil i m’imagino que esgotador psíquicament. Espero que pugui dormir a les nits, cosa que no va poder fer la Neus fins quasi vella, ja que cridava i plorava mentre dormia, i el seu home i fills ho aguantaven estoicament sense que ella ho sabés. S’ha de veure per mantenir vius aquests records per tal que no torni a passar, i s’ha de veure perquè és un molt bon espectacle teatral.

Això és el que fan al TNC, però una bogeria molt divertida, una comèdia, no, millor dir-ne farsa, d’aquelles d’embolica que fa fort, pura disbauxa que m’ha divertit mentre interiorment em deia “quins collons que tenen”. A aquesta família (?) els acaben de desnonar i tenen totes les pertinences al carrer (Franklin, naturalment) i allà passa de tot. la dona és un transvestit, el seu marit un taxista, la cunyada una activista, hi ha el director del Banc Central, una neboda de Margaret Tatcher que porta una urna… Però què conys és això? He avisat d’entrada: una bogeria. Jo de vosaltres hi aniria, però després no em demaneu comptes.