Josep Maria Ribaudí i Martí

És el que penso que li passa a l’adaptació d’aquest Bergman, al que volgudament se li ha posat un to de comèdia per fer-lo apte per a tota mena de públics. Una posada en escena excessivament explícita, que penso ha tractat al públic d’espectador novell, ha ajudat a aquesta intenció. Per altra banda dos bons actors, convincents, mostrant tenir molt bona química i gestionant sàviament el valor afegit del seu accent porteño molt apreciat a Barcelona, mesurat perquè a ningú se li escapi res, contribuirà al èxit que li pronostico, perquè realment ens ho hem passat bé. Llegir-ne més. http://bit.ly/1ONgt5F

Perquè sembla basat en Les Afinitats Electives del gran romàntic alemany per allò de “si tenim una parella estretament unida (A i B) i apareix una altra que es comporta d’igual manera (C i D), aleshores A es llençarà sobre D i C sobre B”. Plantejament interessant però no ha acabat d’arrodonir. Alguna cosa grinyola; de vegades el tempo, de vegades que no tots els caps estan ben lligats. per culpa d’això les actuacions se’n ressenteixen. Tot i així l’obra és interessant. Llegiu-ne més.

És el que s’està fent aquests dies al Teatre Akadèmia. Una peça de l’escocès David Harrower (el de Blackbird) en que ens mostra una dona guapa, elegantíssima, que aparenta delicadesa —també per la feina que fa: és galerista— però que descobrirem que no ho és. De mica en mica ella mateixa ens explicarà que ha viscut en un món d’homes, doncs el seu pare és un reconegut mafiós, el seu home un lloctinent… Passarà un fet inesperat i ella treurà el que porta a dins. Excel·lent treball d’una Àngels Bassas entregada. http://bit.ly/1MQdbxW

És molt més; és una interpretació extraordinària de la Sardà sota la batuta d’un gran Pasqual. Ens han enganyat amb una escenografia monacal —una tarima i un pupitre de lectura—, on l’actriu ha començat a crèixer i crèixer… fins a altures increibles. No, no és una lectura. Tres dones ens expliquen les seves vivències en una zona en la que quasi no és posible la vida: la franja de Gaza: una estudiant a punt d’autoimmolar-se, una professora jueva d’universitat, gens integrista, però terroritzada pels atemptats, i una militar nord americana desplaçada allà en funcions de seguretat. L’autor no pren partit, però col·loca al espectador allà, al mig perquè decideixi pel seu compte. Quina putada ! http://bit.ly/1R73UAy

Molt “Calòrica” en el sentit que és marca de la casa, però especialment molt ben interpretada pels components del grup que dirigeix Israel Solà. Obra formada per retalls, un compendi d’històries entrecreuades que ens parla de persones que viuen en un societat obsessionada per la por a perdre ocasions, allò que els anglosaxons en diuen Fear of Missing Out. De vegades Joan Yago, el dramaturg, sembla que deixa les coses una mica inconnexes, i és veritat, però de seguida recupera el ritme. Repeteixo, les interpretacions són de molta, moltíssima categoria. Llegir-ne més.