Carme Canet

Aturar el temps per estimar els que ens envolten, i no permetre que ningú ens robi el temps, és el missatge que rebreu de MOMO, la nena que sap escoltar.La companyia de teatre Anna Roca ha fet de “Momo” un espectacle fantàstic. Fantàstica l’escenografia, la dramatúrgia, la interpretació i la direcció, la banda sonora, el vestuari, l’atmosfera i el missatge. Feia molt i molt de temps que una escenografia no em sorprenia tant. Us ho intento explicar, no per aixafar-vos la guitarra, si no per què no us ho perdeu. Per què quan us digui que és diferent, que és necessària, que és sorprenent us ho cregueu.No espereu trobar un escenari, ni un pati de butaques. Imagineu una glorieta d’aquelles […]

Hi ha un problema que cal esmenar ja. Com fer-ho, si t’emociones veient una obra de teatre, i moqueges, amb la màscara posada? És un problema. Soc a la Sala Badabadoc. I acabo de veure una obra que m’ha fet un rau rau tant gran a la panxa! He rigut, he plorat, he patit, he gaudit, he recordat. Les històries de l’avi Josep, de Mar Puig i Mateu Peramiquel són molt especials. Abans de posar els peus al carrer ja he enviat un missatge al grup de les meves amigues teatreres: “No us perdeu les històries de l’avi Josep”, els dic. Arribo a casa i entro dient: “M’ha encantat” L’endemà a la feina, em vaig trobant amb gent dels que […]

Cada cop m’agraden més les històries de veritat, les que surten de vides reals. Raphaëlle és una d’aquestes. La companyia La conquesta del Pol sud ja fa temps que roda aquest documental en format teatral. Cuidat al detall, Raphaëlle dona visibilitat a la invisibilitat. I posa damunt l’escenari el dret i la fortalesa de ser cadascú com vulgui ser, com es senti. Tant és el gènere. No cal ser homes o dones, o homes o dones trans, podem ser com vulguem i tothom ho hauria de respectar. Aquesta és Raphaëlle, una dona en cos d’home, que vol mostrar-se com ella vulgui. Ell/ella, home/dona, aquest món binari que s’ha construït per una possible majoria, però … que no estem al costat […]

Vaig aprendre a canviar les marxes d’un cotxe en un 600. Deuria tenir uns 10 o 12 anys. Els meus pares van llogar-ne dos a Mallorca, per poder recórrer l’illa amb uns amics. La meva mare feia poc s’havia cremat la mà i part del braç cuinant, i jo li canviava les marxes. Històries familiars. Ara, amb la cinquantena passada i la meva mare a prop dels 90, les històries familiars són el pa nostre de cada dia. Són allò que expliquem als amics quan fem una cervesa. Ja no parlem de bolquers talla 6 mesos. Però ens preocupem dels nostres pares igual que ho vam fer dels nostres fills. Què mengen, amb què es distreuen, amb qui van. A […]

Arriscar. Arriscar-se a recordar, a estimar o deixar de fer-ho, a acceptar-se o a canviar, arriscar-se a fer feliç als altres o a destruir-los. Arriscar. Arriscar-se a compondre un musical, a escriure un text que parli del risc. Clara Peya i Marc Artigau ho han fet. I ho han fet els actors, els tècnics, els dissenyadors de l’espectacle. El Maldà. Ho han fet per què el seu temps, el nostre, el que hem viscut, el que ens queda, el que recordem i el que n’alterem el seu record, el temps, és valuós. És el que ens ha tocat viure, i pel que nosaltres transitem, alhora que ho fan els altres, també. Els que coneixem i els que no, els que […]