Feliç, així se sent el públic quan surt de veure aquesta obra. Amb ganes de continuar descobrint què els hi depararà la vida i l’amor als dos personatges que la protagonitzen. Una història real, que fa mal, però que també et deixa un regust de dolçor i felicitat.
En aquesta segona part de Smiley, ens trobem amb en Bruno i l’Àlex sis anys després d’haver trencat la seva relació. No sabem la raó al principi, però sí que veiem, en la seva trobada casual pels carrers de Barcelona, que no s’han oblidat. I mentre es posen el dia sobre les seves vides durant aquests anys, ens anem assabentant de com van acabar les coses entre ells.
No patiu si no vau veure la primera part de Smiley, Guillem Clua ha trobat la fórmula perfecte per posar en context a l’espectador/a quan es necessari i, al mateix temps, refresca la memòria a aquelles persones que van viure l’amor d’aquesta parella a la cartellera de fa 8 anys.
Text fresc, amb ritme, addictiu, ple de sinceritat i passió. Es nota l’amor que Clua sent pels protagonistes, els va construint amb precisió i amb cura. Una estimació que, sens dubte, senten també Albert Triola i Ramon Pujol per en Bruno i l’Àlex. Com si de la pròpia pell es tractés, es muden dalt de l’escenari i ells desapareixen, deixant-nos veure què emociona als seus personatges. En el somriure de Triola, veient la felicitat que li provoca a Bruno retrobar-se amb l’Àlex. En llàgrima que cau del rostre de Pujol, veiem els bonics records que té l’Àlex de la seva història d’amor.
I si no n’hi hagués prou amb un text i uns intèrprets excel·lents, en aquesta obra s’hi suma una increïble selecció musical que ens fa viatjar per Barcelona a través de diferents èpoques i moments, i una escenografia exacta i adient.
En aquesta producció ens parla sobre què passa després de l’amor, una situació difícil, complicada i gens planificada. On es cometen errors, encerts, on s’idealitza la que un dia va ser la relació més especial de la vida dels personatges, però on també hi cap l’acceptació i assumpció de la realitat. La veritat i realitat amb què es parlen l’Àlex i en Bruno colpeja al públic, el porta al seu propi terreny, el fa reflexionar i també el fa somiar. 90 minuts que passen com si en fossin 5, en què esperes saber què més viuran, on voldria ser una espectadora eterna.