Mi vecindario

Mari Luz Domínguez es capaç de transportar-nos a una comunitat de veïns pelna de dones, de totes les edats i ideologies. Un diàleg constant a diferents espais del veïnat, a  vegades a casa la Clara (la protagonista), d’altres al terrat estenent la roba, etc. Converses que giren al voltant de la vida d’una noia jove que té ganes de complir el seu somni.

Des del meu punt de vista el guió a vegades es perd una mica, primer parla molt del seu somni i després és centren amb la seva parella, i just en aquell moment que reprèn el primer tema reacciones, i penses, ostres és veritat si l’obra anava del seu somni… Hi ha una falta de connexió entre els dos temes que si s'entrellacen, faria que fos rodó.

Tanmateix crec que cal felicitar i reconèixer el treball que hi ha darrere, cinc anys per ser exactes. Un treball actoral molt difícil, que des del punt de l'espectador et fan creure que és la mar de fàcil. M’haguera agradat trobar més treballada la part de mim dins la casa, però tampoc és de rellevància entendre perfectament aquests moviments.

Les comèdies la majoria de les vegades s’utilitzen per parlar de les coses més dolentes/ obscures, Mi Vecindario és un cant a la llibertat personal, a ser nosaltres mateixes, a empoderar-nos!

 

Les sales petites acostumen a sorprendre. Sovint ho fan al passar-se de frenada amb propostes rabiosament progressistes i renovadores. D’altres vegades, brindant petits muntatges de disciplines menys freqüentades, com el teatre d’objectes o màscares. Aquesta vegada sorprèn per portar una obra que llueix un equilibri i una complicitat del tot convincents. Ni massa, ni massa poc. Una sala que s'emmotlla al refrescant show de l‘enginyosa actriu sevillana Mari Luz Domínguez, amb una forta base gestual, actitud autobiogràfica, execució precisa i regust de monòleg.

D’entrada sorprèn el joc que planteja l’actriu només començar, capaç d’incorporar el públic de manera automàtica i eficaç dins les seves regles. No és fàcil encapçalar en solitari una obra de nou personatges diferents. Fins i tot deu, si comptem els aparts que utilitza la mateixa actriu per sortir dels maldecaps del celobert. Uns breaks que aprofita per puntualitzar contextos, separar hàbilment els tres actes, i fer un bon glop d’aigua, únic element físic amb el que compta la posada en escena. Perquè en tornar de nou a la batalla, la Clara -la protagonista- és capaç de relacionar-se amb vuit veïnes més de la seva pròpia escala, a uns nivells d’exigència damunt l’escenari que esgarrifen. Vuit veïnes que encarnen el clàssic angelet i dimoniet a les espatlles. Des de la veïna més Mefistòfil a la més Mr. Hyde, figures que dibuixen les múltiples opinions i angúnies d’un mateix.

Als tres anys de construcció d’identitat d’aquests personatges cal sumar-li els dos anys que, juntament amb el director Piermario Salerno, l’actriu andalusa ha dedicat a la confecció d’aquest espectacle. Una dedicació que es fa palesa damunt l’escenari i que s’agraeix. Ella mateixa ho explicava en acabar l'obra. Luz manté el compromís que la caracteritza amb la crítica social, aquest cop, molt més encarada a la lluita per a l’emancipació de la dona. Reivindicativa i sincera, esdevé un motiu excel·lent per visitar les propostes de petit format i deixar-se sorprendre.