L’Esbudellador de Whitechapel

Després d'uns primers anys erràtics, el Teatre del Raval ha trobat finalment el seu camí amb el teatre musical de petit format. Tot va començar amb una idea arriscada i compromesa, La vampira del Raval, i el seu èxit va ser tan notable que des de llavors han desfilat per aquest espai les interessants Goodbye Barcelona i Germans de sang. I a l'espera de l'anunciada La Monyos, arriba ara aquest esbudellador... que finalment ha resultat més entusiasta que no pas efectiu.

No es pot passar per alt que muntar un musical a dia d'avui, amb la que està caient, és una tasca enorme i d'entrada molt meritòria. Però un cop deixem aparcada aquesta consideració, val a dir que la proposta de L'esbudellador de Whitechapel és pobra en molts aspectes. La música és més que acceptable i els actors canten amb certa competència, sobretot Clara Altarriba en el paper de Mary Kelly, però el so no és el més adequat, el text té una resolució pèssima i en moltes escenes es nota la falta d'experiència. No puc aprovar, doncs, aquest musical fet amb més ganes que enginy. Un musical, en definitiva, que serveix per seguir creant hàbit al teatre del Raval i sobretot per continuar un camí que de ben segur tornarà a portar peces més que notables.

El Teatre del Raval sembla que li ha agafat el gust dels musicals amb sang de per mig. I encara que pot ser una mica repetitiu, anem a veure la nova proposta. S'ha de dir que és una bona opció realitzar un nou musical propi, tenim prou talent per fer-ho. Encara que tenim uns quants però.. en aquesta proposta. El primer que vaig pensar, és que estava davant d'un musical del Re-animator, la nova proposta de l'assassí Jack l'esbudellador és totalment innovadora. L'únic que ho sabem molt aviat i dilueix de mica en mica.

Ja ho han dit anteriorment, i una de les coses que falla en aquest musical és el volum que els músics tenen. A vegades el piano i el clarinet tapen les veus dels cantants. I no deixen escoltar algunes de les cançons. I no tenim cap cançó estrella, aquella que hem de sortir del teatre recordant-la durant una bona estona. I ara [...]

 

Perquè tal com he vist l'obra en la prèvia no acaba de funcionar. El teatre te una acústica força dolenta, però no el podem canviar, i penso que la sonorització que s'ha fet encara ho ha acabat d'espatllar. Els arranjaments musicals tampoc han col·laborat, les lletres de la major part de l'obra son atropelladíssimes i massa vegades no ens hem assabentat del que deien o cantaven els actors. També m'ha semblat que els intèrprets anaven curts d'experiència, cosa que no ha ajudat. Penso que els responsables s'han de plantejar fer canvis importants. Llegiu-ne més.

En la línia d’altres obres musicals de temàtica sanguinària com la també victoriana Sweeney Todd o la reeixida La Vampira del Raval, Marga Parrilla i Oriol Estefanell presenten aquesta peculiar reinvenció de la història de Jack l’Esbudellador. Cal valorar que, a poc a poc, estrenem cada vegada més musicals de creació pròpia tot i tractar-se d’una feina tan meritòria com costosa i arriscada. En concret, L’Esbudellador de Whitechapel ha volgut ser original en el seu apropament a la figura de l’assassí londinenc, proposant una versió de la història com no s’havia fet mai. Malauradament, aquest nou gir de plantejament sembla portar la proposta una mica massa lluny, tornant-la enrevessada i inversemblant, tot i contenir alguna entranyable referència a Frankenstein. L’espectacle juga contra l’expectativa del públic i, en certa manera, perd la partida. No obstant això, musicalment, se’n surt millor. Conté cançons molt ben resoltes i els actors defensen els seus papers amb credibilitat i talent vocal, especialment, Clara Altarriba que destaca per la seva depurada tècnica. Llàstima que la seva extensa durada faci que, en certs moments, decaigui el ritme i l’interès, i les composicions de transició acabin per resultar pesades.