El muntatge Huis Clos (A porta tancada), basat en el text de Jean-Paul Sartre, va ser el primer muntatge que es va representar a la Sala Atrium. Ara torna per celebrar el cinquè aniversari de la sala amb nou repartiment i direcció.

A A porta tancada, Sartre ens mostra a uns personatges conscients de ser ells mateixos “pecadors”. Són a l’infern, un lloc on tot és etern present. Sense dies ni nits. El no-temps. Aquesta situació que segons com podria ser l’inici d’una comèdia d’èxit de boulevard de seguida muta ja que els personatges s’adonaran que potser el veritable infern no sigui ni un espai ni un temps sinó una mirada. Una mirada que evidenciï com són. Un mirall sense mirall. Ras i curt, no hi ha excuses, són, doncs, tots tres responsables dels seus actes. Aquí rau la llibertat de l’ésser. La de decidir, pel fet d’existir, sobre els propis actes. Però la nàusea d’ésser, sempre, vindrà condicionada per la mirada dels altres. Són els altres qui jutgen els actes. Moment a moment. I que evidentment són reflex d’allò que han sigut i són: “éssers malvats”. La consciència de ser infern ve provocat per aquell qui mira. Botxí alhora del qui és mirat. D’aquí que l’infern siguin els altres.