Gema Moraleda

Sóc de les que, quan parlem de musicals, tinc la tendència a fugir dels grans muntatges per submergir-me en el petit format, on és més difícil enganyar el públic i l’espectacularitat queda supeditada a l’emoció. Tick, tick… boom! torna a demostrar que és així, que al pot petit hi ha la bona confitura i que quan tens un repartiment tan bo com el que formen Xavi Duch (Sugar), Lu Fabrés i Marc Pociello, acompanyats de música en directe i amb un llibret signat per l’autor de Rent, Jonathan Larson, no cal gaire més per encertar-la. Més informació a Somnis de teatre

My low cost revolution utilitza un llenguatge original, transgressor, divertit i excèntric per dur a escena les contradiccions a què s’enfronta qualsevol de nosaltres a l’hora de ser conseqüent amb les nostres idees. Fer la revolució és complicat i portar les nostres idees polítiques fins les darreres conseqüències quelcom pràcticament impossible en un món on el sistema és més fort que l’individu. Amb una dramatúrgia carregada de compromís, missatge i sentit de l’humor, imatges potents i unes actrius que s’hi deixen la pell, My low cost revolution és una magnífica mostra de teatre alternatiu, rebel i contemporani. Tot un encert. Més informació a Somnis de teatre

Els nens desagraïts és la tercera peça de la trilogia sobre la família de la Companyia Arcàdia (les altres dues són La terra oblidada i La pols). En aquesta ocasió, Llàtzer Garcia ambienta la història en una secta cristiana radical per mostrar-nos el pes que té la família en les nostres creences i per explorar quines conseqüències tenen aquestes creences sobre les nostres vides. Amb un repartiment en estat de gràcia i una posada en escena d’una gran bellesa, Els nens desagraïts és una obra intel·ligent, emotiva, dura i molt interessant que ens manté enganxats a la cadira i provoca interessants converses postfunció. Totalment imprescindible. Més informació a Somnis de teatre

Hi ha textos que sobreviuen al pas del temps o que, amb adaptació, poden seguir sent vigents durant anys i segles. Però n’hi ha d’altres que no. Per mi, Calígula forma part del segon grup. La seva reflexió sobre la tirania, la llibertat i la corrupció política sona tan llunyana avui dia que resulta gairebé impossible no desconnectar-se del que passa sobre l’escenari. Si, a més, com és el cas, la posada en escena és estàtica i declamativa, i l’escenografia juga en contra dels actors, acabes en un muntatge on el repartiment fa el que pot liderat per un Pablo Derqui que es deixa la pell per intentar-nos fer empatitzar amb un personatge que, malgrat els esforços, resulta, per moments, caricaturesc. […]

Amb La noia de la làmpada, l’actriu Marta Aran debuta com a dramaturga i directora, i el cert és que no podria haver-ho fet millor. Per a la seva opera prima ha triat un tema interessant com la maternitat i li ha concedit un enfoc valent, interessant, intel·ligent i extremadament pertinent. Lara Díez (una de les actrius de Polònia) interpreta l’Alba, una dona embarassada que veu com aquest fill pot complicar la seva vida i posar en risc la seva carrera professional. Amb unes interpretacions excel·lents, una bona posada en escena i material de sobres per a un postfunció d’allò més interessant, La noia de la làmpada és un d’aquells muntatges a què ens té acostumats la Flyhard, petits en […]