Xavi Pijoan

No deu ser casualitat que hagin coincidit en el temps tres projectes al voltant de la figura d’Antoni Benaiges, el professor que va voler dur el mètode Freinet a una escola de Bañuelos de Bureba, Burgos, als anys trenta, durant la Segona República: la pel·lícula de Patrícia Font (El mestre que va prometre el mar, 2023); l’obra El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai, de Xavier Bovés i Alberto Conejero; i la que ens ocupa avui, El mestre i el mar, amb dramatúrgia i direcció d’Eu Manzanares. Com dèiem més amunt, no és cosa de l’atzar aquesta coincidència. Sovint, les arts expressives/narratives assumeixen la responsabilitat d’escarvar en la memòria col·lectiva, o, si més no, se senten atretes […]

De la mateixa manera que el teatre precisa una posada en escena (mise en scène) dels seus elements que configuri la representació, la cuina requereix una mise en place que ha d’ordenar tot allò necessari per a elaborar una preparació determinada. Elaine Grayling disposa els elements escènics que, en aquest cas, coincideixen amb els de la mise en place per a invocar un record: el d’ella amb la seva família fent gnocchi al voltant de la taula de la cuina de la seva àvia. L’obra s’articula a partir de dos eixos. El primer, la pròpia elaboració dels gnocchi, en la qual hi participarà el públic. El fet material de cuinar vertebra l’espectacle fins al punt que la durada de Man […]

Quin text menys Mamet aquest de Mamet… Aparentment, una comèdia frívola (bé és cert que prou audaç per defugir els estereotips del gènere) amb ressonàncies de Les amistats perilloses, però sense la cruesa a què ens té acostumats el dramaturg americà. Ara bé, potser no ho és tant d’ingenu Un matrimoni de Boston… LesLes dues protagonistes (els personatges interpretats per Emma Vilarasau i Marta Marco, respectivament) discuteixen, s’enfaden, s’insulten, perden els nervis, tenen atacs d’ira, i només troben consol, ah!, quan tenen l’oportunitat d’humiliar la criada (Emma Arquillué), de manera que, indefectiblement, a cada escena de maltractament i discriminació classista de la criada, n’hi succeeix una de reconciliació de les amants. Més mametià del que semblava, doncs. És aquest joc […]

El text de Mike Bartlett planteja dues reflexions interessants, d’aquelles que t’endús a casa, de les que et seguiran tota la setmana com un nuvolet sobre el teu cap: quina és la responsabilitat dels pares en la felicitat futura dels seus fills, d’una banda, i com cada generació falla, sense ser-ne conscients, a la següent. La Sandra (Laia Marull) i el Kenneth (David Selvas) són futurs boomers i, per tant, la primera generació de les últimes que haurà viscut millor que els seus fills. S’enamoraran, es casaran, tindran fills, es divorciaran… Seran els “hippies” dels seixanta que donaran el braç a tòrcer quan el neo-capitalisme de Margareth Tatcher desfaci tot el que les dues dècades anteriors havien aconseguit pel què […]

Una actriu que ha treballat amb l’Ana Belén ha estat escollida per un director per a interpretar al Tantarantana Les penes del jove Werther. La premisa inicial de l’obra coincideix amb la pròpia realitat del procés d’elecció de Mel Salvatierra per part del director Miquel Mas Fiol com a protagonista de la representació que estem veient. Aquest joc d’autoficció és el canal que Mas Fiol empra per a reflexionar no només al voltant del fet interpretatiu i del món del teatre com a ofici, sinó també, i sobretot, del conflicte ètic que exemplifica la Mel Salvatierra (en la seva doble condició) quan es planteja compartir el seu dolor, les seves misèries, els seus llocs obscurs, emmirallant-se amb el fenomen que […]