Miquel Gascon Baz

Fa temps havíem sentit a parlar de l’espai escènic Almazen a Barcelona, però desconeixíem absolutament tot del mateix, el perquè de la seva creació ni la seva programació. Feia temps que jo no reiem tan sorollosament com la nit d’aquest passat diumenge; no eren pas gags aïllats, sinó que estaven ben construïts dins d’un argument amb cap i peus, encara que va arribar un moment que no sabíem pas com classificar la crònica que ara publiquem… teatre musical ? …. pallasses ? circ d’acrobacia ? titellaires ? Brava especialment Merche8A i felicitats pel premi aconseguit. La resta de la crónica aqui.

Mai havíem vist una preparació escenogràfica des de l’inici davant del públic. I no acabaran aquí les sorpreses en aquesta manera de presentar un monòleg (o gairebé), per tal de fer-lo molt més amable als espectadors…. Abel Folk juga amb el tècnic d’il·luminació, parla amb el públic i li demana opinió de com va tot plegat, i fins i tot amb una simulada apagada de llum sobtada, continua la representació, amb tan sols dos focus portàtils de llum, que encara remarca molt més les expressions dels dos éssers humans que s’enfronten a la realitat de les seves vides. Una funció molt emotiva especialment pels aplaudiments i bravos que va rebre la gran Rosa Novell; se la veia totalment feliç, us […]

El text de Fam oculta és molt més profund del què en principi sembla a primera vista, ja que juga amb el record de glòries passades en l’edat en el que l’home està en la plenitud de la seva vida, amb actituds que volen intentar per tots els mitjans perpetuar-la o allargar-la en el temps, cosa que sembla impossible; Helena busca la manera de tornar a despertar el desig i no vol acceptar l’actitud passiva d’acceptació de la vellesa per part de la seva parella. Troba la manera de fer-lo reaccionar, provocant l’enfrontament amb el seu antic rival, que encara no ha caigut en aquesta actitud passiva. Accedeix a la crònica completa.

Es tracta d’un espectacle bellíssim, on i molt especialment a la primera part, es pot gaudir com espectacle de dansa, ja que coreogràficament és perfecte, pels moviments, els colors, el vestuari molt especialment estudiat i sobretot per la representació de figures, vaixells, cavalls, gossos, amb tan sols el cos humà. La segona part, sense deixar de banda l’espectacle visual de la primera part, és centra més en el teatre de text i és on es pot gaudir més del desenvolupament de la història i dels personatges. A destacar en Ramón Barea, que va ser “Premio Nacional de Teatro 2013″ dins d’un magnific treball coral. Podeu llegir la crónica aqui.

Un estudi de les relacions humanes, pensat al mil·límetre, de les emocions dels membres d’una família que viuen junts per interessos dispars, però que tots ells són conscients que qualsevol desencadenant pot desfer aquesta relació. Durant el desenvolupament de la representació apareixen sobretot les pors de tot tipus, però també la recerca de l’afecte, de la solidaritat mal entesa, pensant en ells mateixos… L’escenografia és senzilla i al mateix temps impactant i extraordinària, La direcció del mateix Claudio Tolcachir, autor de la obra, és una classe de Teatre amb majúscules. Una interpretació coral dels cinc actors, que fan estimar el teatre, perquè notes que cada un dels papers són viscuts intensament per ells. Vàrem tenir la gran sort de coincidir […]