Marc Ribera

Hi ha projectes escènics que parteixen d’una doble complicitat, vital i artística. Tendrament n’és un exemple. El signen i l’interpreten Pau Vinyals i Judit Colomer, professionals de les arts escèniques i parella fora de l’escenari. Aquesta doble condició —artística i personal— es converteix en el punt de partida de la proposta: un espai teatral on la vida íntima i escènica s’entrecreuaran fins a confondre’s. El dispositiu dramatúrgic s’inscriu dins del territori de l’autoficció, un llenguatge que el teatre contemporani català ha explorat abastament els darrers anys. La proposta recorda inevitablement De Nao Albet i Marcel Borràs, estrenada al 2023 al TNC, on la trajectòria personal i artística dels creadors es convertia en matèria escènica de primer nivell. Tendrament participa d’aquest […]

Quan el dramaturg suec Per Olov Enquist escriu La nit de les tríbades a mitjans dels anys setanta, ho fa amb una idea clara: convertir el mateix teatre en un camp de batalla. L’obra recrea un moment turbulent en la vida d’August Strindberg, quan el seu matrimoni amb l’actriu Siri von Essen s’està desintegrant mentre assagen La més forta. A partir d’aquest material biogràfic, Enquist construeix un drama sobre el poder, la gelosia, la feminitat i la guerra de sexes dins l’espai teatral. L’obra va adquirir un gran prestigi internacional i es va convertir en un dels textos suecs més representats arreu del món. A Barcelona va tenir un moment històric quan el Teatre Lliure en va estrenar una versió […]

Parlar de Jez Butterworth és parlar d’una dramatúrgia expansiva, musculosa, ambiciosa fins a l’excés. Des de Jerusalem fins a The Ferryman, la seva escriptura es caracteritza per una pulsió gairebé novel·lesca: grans repartiments, contextos històrics densos, una mirada èpica sobre la identitat i la terra, i una tendència molt britànica a fondre mitologia rural, violència política i nostàlgia comunitària. Guardonat amb premis prestigiosos al West End i a Broadway, i amb trajectòria consolidada també a Hollywood, Butterworth escriu sense la pressió de l’escassetat: pensa en gran, dura molt i ocupa espai. La versió de Julio Manrique confirma, una vegada més, la seva capacitat per convertir cada projecte en esdeveniment. El Barquer ha exhaurit localitats i s’ha instal·lat a la sala […]

Que un musical de nova creació, gestat per mans joves i amb voluntat inequívoca de contemporaneïtat, obrís temporada al TNC el 2024 és un d’aquells gestos que dignifiquen un ecosistema cultural. En un país que sovint viu de reposicions, franquícies i adaptacions de catàleg, veure néixer material propi —dramàtic i musical— és no només saludable sinó necessari. Que aquest material sigui fruit d’un equip creatiu jove encara ho fa més il·lusionant. Donar espai, pressupost i visibilitat a noves generacions no és un caprici: hauria de ser una obligació estructural. I que el Nacional, amb tot el seu pes simbòlic i pressupostari, confiï l’obertura d’una temporada a un projecte així és una aposta valenta i que cal celebrar. El punt de […]

Hi ha textos que el temps, enlloc d’erosionar, esmola. El de Paula Vogel n’és un exemple. Escrit fa gairebé trenta anys, Com vaig aprendre a conduir ressona avui amb una actualitat inquietant: el consentiment, la manipulació emocional, la construcció cultural del desig i l’abús com a fenomen estructural, travessen l’obra amb una lucidesa que fa que sembli escrita a la llum del #MeToo. El que podria haver envellit com un drama psicològic de cambra es revela, en canvi, com un assaig escènic plenament actual sobre la violència íntima i familiar. La dramatúrgia destaca per la seva arquitectura fragmentada, per la capacitat de fer conviure ironia i horror sense didactisme, per l’ús del “cor grec” com a dispositiu de distanciament i […]