Pedro Ruiz: No estoy muerto, estoy en el Apolo

'No estoy muerto, estoy en el Apolo' és un espectacle atrevit on tota l'actualitat embrutida per la societat corrupta queda ridiculitzada al màxim exponent. Per tant, el Papa, els bancs, la presidenta d’Argentina, la monarquia espanyola y Rajoy, entre d'altres, són els principals objectius en aquesta sàtira dels nostres tremps. Tot i així, també hi ha una secció del show on descobrim la part més humana de Pedro Ruíz on, a través de la seva experiència al món de la televisió i l'espectacle, ens fa veure com les coses a la vida són o gratuïtes o impossibles.

Si voleu conèixer la meva experiència a l'Apolo feu clic aquí: allbarcino.com

Si alguna cosa té clara en Pedro Ruíz és qui és el seu públic i què busca quan va a veure'l a un espectacle. Provocació, sortides de to i barbaritats vàries ben embolicades en un espectacle de ritme ràpid i molt fragmentat; més a prop de la revista que del monòleg còmic.

I això és exactament el que ofereix el Teatre Apolo: Pedro Ruíz en estat pur. Sentirem parlar de política i de sexe, el sentirem cantar i fer imitacions, i tot plegat en un espectacle de més de dues hores. Molt recomanable, obviament, pels seguidors i fans del Pedro Ruíz.

Més informació

Una obra digne d’un artista inclassificable, tal i com ell mateix es descriu, la qual mostra un Pedro Ruíz molt a gust i a la vegada entregat sobre l’escenari.
L’edat i la forma de ser li dóna la llicència per a dir tot el que pensa sobre el món actual, del passat i fer-ne previsions al futur, fent l’espectacle dinàmic i sense massa pausa, fet que s’agraeix.
Malgrat això té tics antiquats i sàtires de la “faràndula espanyola”, fet que pot allunyar una mica el públic jove i això ho reflexa l’alta mitjana d’edat de la sala.

És una barreja de gèneres: cinema, música i teatre en un sol espectacle, que permet a Pedro Ruíz mostrar tots els seus dots interpretatives possibles que ja descobrireu si aneu a veure-ho, penseu que tan sols hi serà durant 15 dies…

La reflexió sobre la crisi actual serveix de context per parlar des de la monarquia fina a la televisió “escombraries” sempre utilitzant un llenguatge barroer i sense embuts que dóna credibilitat i capta l’atenció del públic.

Cal mencionar el debut en escena d' Aicha Ba, que apareix en comptades ocasions a escena.

A jutjar pels molts moments de riures a la sala durant les gairebé 2 hores de funció penso que és una obra que per qui vulgui passar una bona estona divertida i li agradi aquest tipus d’humor descarat.