Tres en escena. LˋÀngela, en Felip i el silenci. I entre els tres, un joc escènic gairebé hipnòtic. Et trobes mirant, com a espectador, els ulls de l’intèrpret com si esperessis d’ell o d’ella el següent moviment. Segueixes el diàleg i hi ha una pausa, una espera que parla per si mateixa, que té el seu pes en tot plegat, que es necessita per entendre la psicologia dels personatges, que diu tant com el mateix diàleg. Una partida d’escacs molt ben jugada, amb alternances de forces ben compensades.
La direcció i la interpretació d’un argument gairebé esquemàtic en aparença com aquest converteixen l’obra en una experiència teatral magnífica. És estimulant seguir els ulls de l’Àngela quan el seu cap barrina; amb el seu caràcter, pots esperar-ne qualsevol cosa. La seva postura i el ritme i la cadència de les seves paraules denoten el món paral·lel en el que habita. La Francesca Vadell fila tan prim el seu personatge que arribes a dubtar si ella pot ser així, de complexa, d’introspectiva, de sorprenent i de naïf en la realitat. La seva interpretació, sense dubtar-ho, és excel·lent. En Felip, antagònic d’entrada, mostra un aire diferent, més transparent i comprensible en les seves reaccions. La relació amb l’Àngela, el que no s’espera de l’espera (dels germans que hi han de ser però no apareixen) fa que sorgeixin matisos teatralment impagables. Mirades, sospirs, gestos, postures i reaccions que esdevenen tot un taller interpretatiu per part d’en Ramon Bonvehí. Les seves sortides enceses, la seva desesperació davant un “això no em pot estar passant a mi” o la forçada vivència de la seva realitat personal, les seves mancances i tot allò que no té i voldria, li aporten una gran riquesa al personatge. I tot plegat, impossible de casar sense una direcció que té molt clares les prioritats i intencions del text perquè és propi. La Lara Díez Quintanilla dota de coherència i riquesa psicològica una relació que neix de la insatisfacció vital, de l’intent de fugir de la inevitable (sembla) infelicitat. El contacte físic entre els dos personatges convertit en una magnífica coreografia de la necessitat, la incapacitat i la desesperació esdevé el moment sublim, l’exemple paradigmàtic d’aquesta cura pel detall, per mostrar que tot vol dir alguna cosa.
Conclusions? Entre moltes altres, la idea que només te’n sortiràs si t’estimes a tu mateix, si t’acceptes com ets i saps quin és el punt de partida. Agafar-te desesperadament a l’altre per surar, en aquestes condicions, només pot provocar l’ofec dels dos.