Feia anys (més de 5) que esperava poder veure aquest musical de Jason Robert Brown del què em fascinava la seva estructura: una relació de parella explicada a dues veus, un ens ho explica a mesura que tot passa – l’enamorament, la passió, el distanciament, les ambicions personals no sempre compartides, el trencament …- i l’altre va cap enrere, en un viatge emocional molt, molt difícil d’interpretar. M’intrigava com seria el moment on coincidien les dues perspectives temporals i realment aquell moment és molt bonic. Ara – el problema de les expectatives- em va faltar certa emoció. No és pas que les interpretacions d’Anna Herebia (Rent) i Marc Flynn (El despertar de la primavera) no siguin de molta qualitat sinó que potser per la pròpia estructura de l’obra, veia dos històries massa paral·leles més que una sola explicada des de dos punts de vista. Potser també m’està passant en algunes propostes que impliquen motxilles vitals, relacions de parella llargues i intenses, que crec que actors no tan joves jugarien amb avantatge. Em dec estar fent gran….
Una pega menys subjectiva va ser el so. La música –ben diversa i molt ben interpretada al piano i violí- es menja a estones les veus, sobretot a l’inici, dificultant la comprensió de les lletres.
En resum, musical molt treballat, amb cura i delicadesa, íntim –tant que fa mal a estones veure com s’ensorra la relació-, a un espai més que adient per a una historia d’amor i desamor cantada a cau d’orella, el Maldà.
