La força principal d’un bon monòleg teatral resideix, en part, en compartir un relat interessant però, sobretot, en presentar un personatge potent. Conscients des del mateix títol de l’espectacle, Marc Rosich i Roberto G. Alonso han creat un inefable, esperpèntic i meravellós protagonista que, farcit de moltes i variades referències, connecta, de forma gairebé màgica, el realisme més brut amb la poesia dramàtica. Entre tràgica i grotesca, A mí no me escribió Tennessee Williams és una aposta visceral que parla dels somnis i anhels des de la marginalitat. Aquest conte trist i metalingüístic juga amb un sentit de l’humor tan simpàtic com barroer que pot recordar a l’estil de Las Glorias Cabareteras, per derivar a una magnètica barreja entre dansa, performance, cant, teatre gestual i text clàssic. La interpretació d’Alonso és, realment, el punt més fort de la proposta. Té carisma i veritat però també transmet una amargura profunda i el dolor provinent del seu injust arraconament social. Amb aquests elements, una desbordant naturalitat per la transgressió i lluny de qualsevol signe de paròdia, aconsegueix, inevitablement, emocionar a tothom i fer-nos oblidar que l’amalgama de números i reflexions cau, en alguns trams, en certa irregularitat. En qualsevol cas, el que el públic s’emporta és un viatge sentimental únic a través d’una mirada tan tendra com peculiar. I només això ja té un gran valor per sí mateix.
Enllaç copiat!