És curiós que Cesc Gay utilitzi en teatre un to tan diferent al que estem acostumats a veure-li en cinema. Si fins i tot Sentimental, la versió cinematogràfica d’Els veïns de dalt, sembla una altra cosa… Suposo que el mitjà marca un determinat to, com en aquests 53 diumenges, que segueixen en la línia d’un teatre de bulevard amb qualitat i amb rerefons dramàtic. I és que la història que planeja pel damunt dels tres germans protagonistes pesa com una llosa i emana una transcendència que acabarà passant factura.
Però que ningú s’enganyi. Estem davant d’una comèdia pura i dura, de les que distreuen i empatitzen a l’instant amb l’espectador. La història dels germans que es reuneixen per decidir què fan amb el pare connecta de seguida amb el públic, i a base de situacions molt reconeixibles i una bona dosi de costumisme acabem en un final potser una mica precipitat… però no per això menys efectiu. I tot gràcies a unes interpretacions eficaces, cosa que no estranya a ningú veient un càsting tan interessant com aquest. Pere Arquillué i Marta Marco juguen amb uns personatges molt marcats i exprimeixen, sempre que poden, tota la comicitat de les situacions. Per la seva banda, Àgatha Roca torna a exhibir una fina ironia de forma absolutament natural i orgànica, mentre que Lluis Villanueva ens regala un personatge força diferent als que ens té acostumats. Un bon recital d’aquest quartet d’actors, que com era d’esperar no falla ni un sol gag.
Podem dir, doncs, que estem davant d’una comèdia efectiva, elegant i ben executada que, de mica en mica, va definint l’estil teatral de Cesc Gay. Estem esperant la seva tercera incursió als escenaris, ja que segur que ens acabarà de donar la pista definitiva.