Trinitat Gilbert Martínez

“Amèrica” denuncia el microracisme diari i el racisme a l’engròs. Ho fa amb excel·lència, amb una bona posada en escena, senzilla fins i tot, perquè gairebé tot passa al voltant d’una taula. El millor de l’obra és que els diàlegs i les situacions que s’hi representen són versemblants, molt versemblants. Hi poso exemples: la mare (representada per Mireia Aixalà), una de les protagonistes, parla en castellà a la xicota del fill (representada per Tamara Ndong) el primer dia que la coneix, perquè és negra. Els catalans pensem que ho fem per ajudar-los, perquè ens entenguin, o això ens hem volgut creure, però el cas és un microracisme, el senyal que marquem aquelles persones d’una altra manera. Per continuar, el racisme a […]

No volien fer un “Mamma mia!”, malgrat que el referent apareix sempre quan es pensa en un musical amb cançons de qualitat. No l’han fet, no, però el grup musical Els Amics de les Arts han creat catorze cançons noves, enganxadisses i ballables, que aviat es convertiran en un clàssic. És a dir, perduraran. A l’escenari, dotze personatges interpreten una acció que, en teoria, es basa en un bon tema (la complexitat del concepte “pares normals”), però que a la pràctica es torna superficial, i a estones previsible i insubstancial. El narrador principal, que estrena l’escenari quan el teló s’aixeca, és poc versemblant a l’hora d’interpretar tot el que li passa, i just des de la mateixa introducció ja fa […]

L’humorista Peyu té la capacitat de fer riure amb molta facilitat, perquè el seu to de veu i la manera que té de parlar són úniques. Si a aquest fet s’hi afegeix un guió travat i creatiu, l’èxit està assegurat. Ho va demostrar amb l’obra El gallardo español. Ara bé, amb L’il·lusionista no és ben bé igual, perquè el guió té un fil argumental fluix i perquè a l’espectacle li sobren els tres quarts d’hora finals. Tant és així, que l’obra podria ser rodona si hagués acabat a l’hora exacta d’haver començat el monòleg, a estones incisiu, a estones prosaic, d’en Peyu, que està esquitxat de números de mags, a l’estil de fer aparèixer i desaparèixer persones. Per acabar, el […]

“El Papa” és un duel dialèctic entre el papa Benet XVI, representat per Lluís Oller, i el papa Francesc, Xavier Boada. Dos mons oposats, dues vides diferents, marcades pels orígens vitals, que es porten a l’escenari amb tot el seu pes, però que emociona poc, molt poc a l’espectador. D’entrada, la introducció de l’obra, en què es presenta el turment del papa Benet XVI, que anuncia que vol abdicar, es fa llarg, lent i dens. És una introducció que ja anticipa la monotonia que hi haurà a les parts següents de l’obra: el nus, en què hi haurà enfrontat els dos personatges, i el final, quan el papa Francesc aconsegueix que el conclave el voti. El personatge representat per l’actor […]

“Golfus de Roma” et fa reconciliar amb la vida. En un temps en què els musicals, a Barcelona, sembla que només poden ser musicals si es fan en castellà, “Golfus de Roma” avança per l’esquerra amb embranzida i amb excel·lència. Des que s’entra al teatre, des del mateix vestíbul, comença el viatge a la ficció. Uns pallassos divertits t’acompanyen i et fan passar aquells minuts tedis d’abans de començar la funció. L’espectacle de les cadires inicial no és nou (el mestre Tortell Poltrona hi té el cum laude) però no per això deixa de ser atractiu. I tot seguit comença l’obra, en què la majoria d’actors toquen un instrument musical. I aquesta última frase la repeteixo: els actors toquen instruments, […]