Miquel Gascon Baz

Està feta en clau de comèdia, per fer més atractiva la representació, però es viuen a escena alguns drames personals, amors no correspostos, complexos guardats en secret i traumes infantils que t’han marcat de per vida. Realment el text és molt profund, però ens ho mostra com un divertimento sense caure en astracanades, una comèdia que utilitza el Teatre com a teràpia de grup i que aconseguirà en tan sols sis setmanes, canviar la seva personalitat i la seva vida per sempre. La meva crònica  aqui.

Cada actor, te el seu moment important dins d’aquesta borratxera fascinant de “Teatre dins del Teatre”, encara que a vegades els papers que interpreten són molt curts i alguns d’ells saben a ben poc, com és el cas de la doble interpretació de Victòria Pagès. Quan acaba la representació tots continuarem tenint serioses dubtes de si realment eren personatges del poble que visiten al “prefecte” o bé, son actors de la troupe, que substitueixen a aquests d’amagatotis. La meva crónica clicant aqui.

Val a dir que la direcció de Natalia Menéndez, és com a mínim agosarada, per la seva posada en escena que juga amb la farsa del teatre de text, amb d’altres facetes de les arts escèniques com poden ser el circ, la mímica, la música i la dansa; segurament la vistosa posada en escena és el millor d’aquesta proposta teatral; no penso el mateix però, respecte a la direcció de les interpretacions. Una representació que pot arribar a ser divertida per un determinat públic que recerca passar una bona estona; a nosaltres no ens va acabar de fer el pes, potser per la seva comicitat massa exagerada i un text que en pocs moments ens va interessar. La meva crónica […]

Un relat força consistent, que ens explica el dia a dia d’un grup d’homes i dones que viuen l’època del “somni americà”, però que malauradament estan forçosament exclosos d’aquest somni… el d’aconseguir el que vulguis amb el teu propi esforç. Les actuacions dels onze actors, avui en dia és tot un luxe, encara que haig de dir que existeix un desnivell molt acusat entre les magnífiques interpretacions dels components de “Les Antonietes” i la dels actors menys experts de la “Kompanyia Lliure”, tot i que, totes ells, podem considerar que estan a un nivell força alt. La crónica completa aqui.

Solament tres actors masculins a l’escenari, que interpreten els papers de pare, mare i filla respectivament, d’una família que sembla immensament feliç i que tenen els seus rols molt definits, en l’època de l’adolescència de la filla. Tota la proposta és excel·lent i diferent de tot el que nosaltres hem vist fins ara…. i creieu-me que hem vist unes quantes; la posada en escena, el text i les interpretacions són realment extraordinàries… i el millor és que entre riure i riure et vas adonant que ens estan explicant una realitat molt dura i feridora. Teatre divertit, si, però que fa reflexionar segurament molt més que altres propostes que a priori semblen molt més serioses. La resta de la meva crònica […]