Les nenes de Cadis són inconfusibles. Beuen de la grinyola gaditana per, com en un carnaval, parlar de la realitat sense mordasses; per fugir de l’horror quotidià amb una riallada, per riure’s de la seva punyetera sort, de la vida, dels homes, de l’amor, de la mort o de l’autoritat…. en vers ia mandíbula batent, cantat, ballant, dominant el gest, la composició dels seus personatges, i el tempo de la comèdia. Aquestes Bacants, aquestes perdedores que busquen la redempció en un plaer prohibit i petit en què refugiar-se de les seves misèries i de l’opressió quotidiana dels seus marits (vius o difunts) o dels seus fills rectíssims i de les seves frustracions, donen un recital de bon rotllo, de riallades […]
