Josep Maria Ribaudí i Martí

Aquest és un problema quan el bon rotllo de la família és més aparent que real i ningú vol prendre el relleu dels que ja no poden més i estan a punt d’explotar, trencar-se i fer-se miques. Els de la companyia La Maldita Vanidad, colombians que han aterrat a Barcelona de la mà de Jorge Hugo Marín, autor i director, han posat el dit a la nafra, i tan ben posat que han fet mal, molt de mal. Grans actuacions que han aconseguit posar nerviós a tot el públic. Vestuari que reflectia amb precisió el caràcter de cada personatge.

Si haguessiu anat a veure Cuentos Cruentos us en hauríeu assabentat, i també  que l’Alícia (la del conte, no la Sánchez Camacho) anava empastillada fins el cul i no sabia si veia conills blancs o… Tot això i més explicat i cantat per dos pallassos i una pallassa genials que actuen encoixinats per quatre instrumentistes que a més de tocar fan una mica de tot: ballen, canten i fan el ruc en el sentit més excels de la paraula: les components de V.O, que a pesar de tocar instruments clàssics, de vegades sonen com heavy metal. El mexicà Hugo Guzmán ha dirigit aquest posada en escena d’uns textos de Dino Lanti. La van estrenar el març d’aquest any. Si no […]

Penso que davant d’un text fluix com aquest, el director Pau Durà ha optat per tirar al dret i arrencar riallades fàcils, cosa que ha aconseguit sense cap mena de dubte a jutjar per les cleques que se sentien per tota la sala. A mi m’ha semblat una mica malaguanyat utilitzar el talent que hi havia damunt l’escenari d’aquesta manera, però possiblement l’error ha estat programar aquesta comèdia muntada sobre una idea mediocre i amb uns diàlegs que tenien ben poc d’enginyosos. Sí, la comèdia és molt punyetera.   Llegir-ne més

Us ha passat mai que afectat pel retràs d’un avió, mentre intenteu llegir un llibre se us acosta un desconegut per intentar iniciar una conversa? Aneu en compte perquè la trobada es pot convertir en un malson i us podeu veure atrapats en una teranyina de la que no us podeu desfer. Aquesta és la aparent trama d’una obra potent, brillant, que t’enxampa i no et deixa anar. Magníficament dirigida per Magda Puyo i amb un Lluís Soler i Xavier Ripoll en estat de gràcia. Suposo que la faran com quan la van estrenar el febrer passat, amb la sala a quatre grades, una posada en escena que li va com anell al dit.   Llegir-ne més.

La resposta és sí, perquè El Crèdit és una comèdia superba, amb una estructura molt ben bastida, actual, ben escrita, ben dirigida i amb actuacionsajustadíssimes. Se’ns parla de problemes actuals, de crisi, d’economia, de neocapitalisme, de disfunció (sí, també de la erèctil, malpensats) del sistema bancari, i d’inseguretats, del món de la parella… tot això en una posada en escena magnífica, amb dos actors (dos monstres?) que s’ho creuen i tiren la funció més enllà que endavant. Tres Jordis i un Sergi: redéu quina combinació! No us la perdeu.   Llegir-ne més