La poma que ho canvia tot

Paraíso perdido

Paraíso perdido
28/10/2022

Hi ha maneres i maneres d’explicar una història. El repte és fer-ho d’una manera diferent de la de sempre, captar l’atenció al públic i amb una actuació que sigui memorable. Això és el que fa “Paraíso perdido” dirigida per Andrés Lima, i més tractant-se de la trama més explicada de tota la història de la humanitat. Aquella història que ja saps el final. Aquella història que el text de “L’estel de Natzaret” ja explica, com molts altres textos. Però “Paraíso perdido” captiva i emociona, tant sentimental com audiovisualment.

Veure com el teatre evoluciona i va un pas més enllà de la representació clàssica d’un text pot portar a una part del públic a sentir-lo lluny, però és llei de vida i s’ha de reinventar. La producció de “Paraíso perdido” està, només, un graó per sota de qualsevol producte audiovisual que podem consumir. El conjunt de la proposta té tots els elements necessaris per considerar-la una obra multidisciplinar. L’obra està marcada principalment per la importància d’un text fidel a l’original, però adaptat als dies que vivim. Monòlegs i monòlegs entrellaçats entre sí que es converteixen en diàlegs de respostes llargues (a vegades farcits de redundància) i fan que el públic navegui sense rumb sobre l’abundància de les paraules.

“Paraíso perdido” parla sobre el bé i el mal, sobre la capacitat de fallar i la provocació. En definitiva, una anàlisi de la humanitat sencera autocompadint-se de la seva autodestrucció. Una proposta amb un gran equip de professionals, però amb especial menció a Beatriz San Juan per la creació d’una l’escenografia tan encertada i que fa sentir al públic formar part de la trobada entre els dos mons sempre disputats.

← Tornar a Paraíso perdido

Enllaç copiat!