Des dels inicis de l’existència de la ficció, el viatge ha servit com a metàfora de diverses circumstàncies humanes com la recerca del sentit de la vida, la fugida d’una realitat que no volem acceptar o l’evolució emocional d’un personatge, entre d’altres perspectives. El brillant dramaturg Josep Maria Miró pren, en aquest cas, aquesta arquetípica al·legoria per donar-li un aire més contemporani. L’autor d’El principi d’Arquímedes reflexiona sobre la diferència entre el turista (aquell que es trasllada però, en realitat, no veu res) i el viatger (el que de veritat vol conèixer les coses), per explicar-nos una història íntima, emotiva i dolorosa. Gabriela Izcovich ha estat l’encarregada de dirigir aquesta peça, dotant-la del característic estil del teatre argentí que, curiosament, no acaba d’encaixar gaire bé aquí. La sensació que produeix és que el misteri dramàtic que proposa Miró i l’autenticitat i naturalitat d’Izcovich van per camins diferents. Tot i això, l’arrencada de l’espectacle és, certament, esplèndid, així com el seu malenconiós desenllaç. Potser, però, algunes escenes intermèdies resulten massa anecdòtiques i fan caure el conjunt en la irregularitat. Afortunadament, la intriga i el conflicte intern dels personatges tenen prou força per mantenir l’atenció de l’espectador i deixar-li una empremta sentimental que pot arribar a portar dins durant un bon temps.
Enllaç copiat!