Sota els llençols

Germanes

Germanes
24/02/2020

Hi ha dies en que el món és massa. En que tot sembla alineat a la contra. Dies en que et ficaries dins del llit, sota llençols i mantes, o més abaix encara, i no sortiries més.

Germanes és un dels textos més intimistes del cèlebre escriptor i dramaturg canadenc, d’origen libanès, Wajdi Mouawad. El simbolisme i la poètica del seu teatre (que m’atreveixo a comparar amb la de Murakami, en gènere narratiu) li permet transgredir moltes de les normes bàsiques del gènere, com l’existència d’un conflicte.

A Germanes, el conflicte és el món. Un conflicte més enllà de l’espai i el temps escènics. Més enllà dels personatges o de l’encontre entre ells. El conflicte és l’existència, la gestió de tot allò que passa per dins i que, en perspectiva, és tan quotidià. Des de l’experiència subjectiva, tanmateix, esdevé el nostre petit infern.

Germanes parla de l’amor i del dolor, de la família, de la cura dels uns pels altres, de la llengua, de la identitat, del valor de les coses — temes, tots ells, substantius flotants de l’obra de Mouawad. En aquesta ocasió, però, ho fa en un espai més íntim del que ens té acostumats: l’habitació d’hotel que, malgrat la comoditat, el luxe, l’elevat cost i l’alta tecnologia, és tan hostil com el món exterior.

Una habitació per la que transiten dos personatges, magníficament interpretats per la Mònica López i la Lluïsa Castells, que no es coneixen però es reconeixen. Dos personatges que comparteixen una mirada. Dos éssers que es troben a través de les seves dificultats per entendre el món que les envolta. I així, com germanes, fugen, juntes, lluny del soroll i les fletxes. Cap a un espai oníric on poder respirar, deixar anar, riure i descansar. Descansar de debò.

← Tornar a Germanes

Enllaç copiat!