Fariña

Fariña és un llibre publicat l'any 2015 que denuncia el narcotràfic a Galícia. Escrit pel periodista Nacho Carretero, va ser enretirat de la venda comercial el maig del 2018, per ordre judicial, després de vendre més de 30.000 exemplars. Tres mesos més tard, tornava a ser a les llibreries. Aquell mateix any, s’estrenava una sèrie amb el mateix títol i les vendes del llibre tocaven el sostre dels 100.000 exemplars.

Fariña (farina en gallec) és el nom amb el qual es coneix la cocaïna a Galícia. El llibre descriu la història recent de tràfic de tabac, posteriorment haixix i, més tard, cocaïna, des dels anys 80 fins a l’actualitat en aquesta comunitat autònoma del regne d’Espanya.

L’obra que podem veure aquests dies al Teatre Tívoli en fa una fidel adaptació, amb un espectacle construït a base de vinyetes, que fuig d’una narrativa clàssica i cronològica dels fets i aposta per una sèrie de flaixos que mostren els antecedents, les circumstàncies i les conseqüències d’aquesta tragèdia política i humana.

La posada en escena de Tito Asorey és un espectacle visual i sonor que prescindeix de la dramatúrgia basada en el conflicte i l’enfrontament entre personatges, i opta per oferir-nos "un teatre rock ’n' roll" que es desplega a través de múltiples llenguatges (música, performance, narració coral, escenes amb personatges i d’altres). El to irònic i histriònic sembla subratllar el circ de corrupció política i judicial que va permetre —i, pel que sembla suggerir el final de l’espectacle, encara permet— que Galícia sigui la porta d’entrada de tot tipus de droga a Espanya.

Els actors no es queden enrere, interpretant amb genialitat un gran nombre de personatges en registres ben diferents. El resultat: una obra moderna i punyent, divertida i profunda. Un autèntic espectacle compromès amb la denúncia sense mai renunciar a fer-nos passar una molt bona estona.

Apareixen els actors pel pati de butaques i ens conviden a aquest viatge, que comença amb una enumeració de tot el que arriba a les costes per mar. Possiblement el capítol més fosc de la història recent de Galícia.

Així comença la transformació d'un personatge a un altre davant d'un públic que amb prou feines pot parpellejar des del pati de butaques. Les projeccions, les rialles, els aplaudiments, les celebracions i la pluja de diners, amb una mica de sàtira, amb una mica de paròdia fins i tot, però atenció perquè a tot això li seguirà el drama.

Narcos, policies i polítics corruptes, però també joves atrapats en una realitat de la qual no poden escapar, o mares que reclamen responsabilitats polítiques. Un ventall de personatges anònims que els actors interpreten amb agraïda desimboltura, i és que el joc teatral està servit. L'accent colombià, gallec o marroquí es barregen en aquest viatge, des d'una nova perspectiva fins ara: la teatral (ben allunyada de la coneguda sèrie televisiva). El públic s'implica des del primer minut.

Un magnífic elenc dirigit per l'actor i director gallec Tito Asorey. Música en viu, humor i drama es barregen amb intel·ligència en un muntatge teatral amb ritme trepidant. Una història escrita per Nacho Carretero i adaptada a teatre al costat de José L. Prieto.

Cris Iglesias, Marc Pereiro, María Vázquez, Sergio Zearreta, Xosé A. Tuoriñán i Víctor Duplá ens fan riure tot i la cruesa d'algunes escenes i moure'ns tant a ritme de bateria, baix i guitarra elèctrica (amb banda sonora signada pel grup novetats Carminha) com a ritme de balls populars. És un viatge a cor dels protagonistes anònims que conformen l'obra i així concedeixen a aquesta història ara la seva versió més social. Teatre pur per reflectir una dura realitat. No s'ho perdin.

Fariña és a el teatre el que la pel·lícula Paràsits a el cinema. M'he rigut, he aplaudit i m'ho he passat molt bé, però arriba un moment de l'obra en el que penso: Quina estic fent! ¿De què m'estic rient? I la realitat em colpeja i caic de morros, com quan et tires a la mar i la marea baixa i de sobte, et colpeges.

Conec Tito Asorey d'anteriors obres de teatre i sempre és capaç de sorprendre a l'espectador per l'estètica, pels canvis de ritme, per les diferents formes de narrar una història, però el que podem veure en Fariña és un altre nivell. Sempre he dit que menys és més, però en aquesta ocasió, em retracte de les meves paraules i diré: ¡Chapeu!

Tot l'escenari és com si fos un vaixell i l'elenc els capitans, però és que aquest escenari és increïble i juguen amb recursos tan variats com: llums, música en directe, balls, etc. Tot amb accent gallec, tot amb 'morriña', tot deliciosament executat.

Marc Pereiro, María Vázquez, Sergio Zearreta, Víctor Duplá, Cristina Iglesias i Xosé A. Touriñán formen un elenc increïble. Són homes i dones orquestra, polifacètics, i que junts remen en la mateixa direcció, junts ens fan gaudir, ens fan riure i ens faran reflexionar.

Hi ha diversos moments en què la pell se m'ha posat de gallina, en els quals el silenci sepulcral que hi havia al teatre era aclaparador.

Fariña és d'aquestes obres de teatre imprescindible. Un passeig pel passat, un passeig per la memòria i per la nostra història no tan llunyana, cuidada amb detall, amb cura i respecte.

Felicitats per una obra valenta, sense embuts i meravellosament executada!