Les sales petites acostumen a sorprendre. Sovint ho fan al passar-se de frenada amb propostes rabiosament progressistes i renovadores. D’altres vegades, brindant petits muntatges de disciplines menys freqüentades, com el teatre d’objectes o màscares. Aquesta vegada sorprèn per portar una obra que llueix un equilibri i una complicitat del tot convincents. Ni massa, ni massa poc. Una sala que s’emmotlla al refrescant show de l‘enginyosa actriu sevillana Mari Luz Domínguez, amb una forta base gestual, actitud autobiogràfica, execució precisa i regust de monòleg. D’entrada sorprèn el joc que planteja l’actriu només començar, capaç d’incorporar el públic de manera automàtica i eficaç dins les seves regles. No és fàcil encapçalar en solitari una obra de nou personatges diferents. Fins i […]
