Pau Senabre

El debut d’Ivan Benet com a director i dramaturg ens arriba de la mà de Teatre Nu, una formació de l’Anoia que decideix encarar, per primer cop, una obra teatral per a adults. I ho fa amb un resultat tan farcit de debuts com de qualitat. La companyia porta l’atrevida història d’una infermera que es veu obligada, de manera desordenada i malaltissa, a repassar què ha provocat que acabés deixant d’exercir a l’hospital després d’haver comès un gran error involuntàriament. L’encarregada d’encarnar el personatge que perpetra aquest monòleg és l’Aida Oset en un exercici d’esforç i concisió del tot meritori. Benet ha dissenyat i escrit l’obra al costat de Víctor Borràs, una coautoria que s’enceta en un dilatat dinar a […]

  És per això que ballen. Les sis ballarines de Mawu trepitgen ininterrompudament l’escenari durant una hora per commoure, poderoses, els ulls que les miren. De la mà de la directora i coreògrafa Aina Lanas l’espectacle s’alça solemne i elegant des del moment en què descobrim els rostres de les seves protagonistes, les filles de Mawu, a punt per esdevenir una única energia impulsada per la mateixa força, distribuida en sis cossos. Totes elles brillen; de vegades alhora, de vegades individualment, en un espectacle que els escau a la perfecció. Totes elles provenen de diferents disciplines, però troben en Mawu un motiu que uneix definitivament la seva essència i les subjecta: la força de la dona, la seva figura i […]

  La ciència ficció està trobant formes innovadores cada cop més interessants a les sales petites. Angelet s’ajudava del morro d’un cotxe, Cedó s’hi recreava en una habitació de matrimoni i ara Mar Pawlowski despulla un espai que només compta amb dues fràgils cortines blanques i una taula austera per tractar una història bonica i crua a parts iguals. Si no fos perquè ja sabem que és una obra teatral, d’entrada colaria com a espai de dansa. La companyia El eje és capaç de portar al seu terreny una proposta instal·lada en un futur humiliant que, de tant llunyà a nosaltres, acaba per ser-nos absolutament proper. Ells mateixos ho etiqueten de “thriller tràgic, distòpic, futurista i heterofòbic”. Quatre pilars sobre […]

  Començar escrivint que tinc ganes abundants d’escoltar les cançons de David Bisbal em sembla tan indiscret com autèntic. Probablement, d’una indiscreció i veritat semblants a les que condueixen una fan declarada incondicional, amb molta més mesura, a parir un espectacle d’aquestes característiques i d’un nivell indiscutible. Resulta que la fan incondicional confessa, en aquest cas, és la Mariona Castillo en la seva versió més valenta i sincera. Dient-ho així, ràpid, potser no som capaços de fer-nos-en la idea. Parlem d’una de les grans actrius del teatre musical català del moment, una artista que ja va començar a trepitjar els escenaris de petita i que, després de formar-se aquí i a l’estranger i encapçalar projectes més enllà dels teatres, arriba […]

  Carles Alfaro assegura que el gran èxit de la carrera d’un actor està estretament lligat a la solitud que ha de suportar havent arribat a la seva fi. Aquest pretext és el principal motiu que vesteix la dramatúrgia a mig gas de L’últim acte, una hora i mitja destinada a repassar algunes vinyetes de la trajectòria d’un actor vell recentment homenatjat. Potser per a homenatjar a l’actor que es jubila? Els maldecaps comencen ja d’entrada, quan el protagonista es desperta fet una sopa als camerinos del teatre on l’han deixat sol, tancat i oblidat. A partir d’aquí comença un recopilatori dels moments més singulars de la seva carrera recorrent a la inserció d’alguns dels grans textos de Txékhov. Potser […]