Lluís Mayench Pierre

Quatre dones en una habitació. Procedències diferents, ideologies diferents, moments vitals diferents i, en definitiva, diferents maneres d’entendre la vida i la mort. A fora, una revolta. Però la peça no és un debat conceptual sobre què està bé i què no. Ens trobem davant d’un text interessantíssim que avança en espiral i que, com una gran aixada, a cada passada fa un solc més gran a la intimitat d’aquests quatre personatges i ens permeten veure allò què viuen i també com ho viuen (recorda molt a textos de la Caryl Churchill) El distanciament creat pels comentaris que fan els personatges d’allò que diuen i fan combinat i trenat amb una interpretació de caràcter més realista exigeix a les actrius […]

Be God Is (bigotis) és una injecció de vitalitat i bon humor. I he de reconèixer que sovint aquest tipus de propostes em fan una mica de mandra perquè quan fa 10 minuts que hi sóc tinc la sensació que ja l’he vist sencer. Però us asseguro que hauria pogut estar veient aquest espectacle 3 hores més sense cansar-me’n. I per què? Doncs perquè la companyia Espai Dual sap perfectament a què està jugant i això li permet crear combinacions impossibles de música i acrobàcia o metateatralitat amb clown que et deixen fluir amb ells en un present continu de números i gags entrellaçats . Ells no t’explicaran cap història però te n’explicaran moltes (genial el joc amb el punt […]

Ja sabem que les relacions de parella no són fàcils i el teatre, la poesia, les pel·lícules i les cançons (les bones i sobretot les dolentes) s’entossudeixen a mostrar-nos-ho. És per això que quan veiem una altra obra que comença amb una discussió hi ha gent que es posa les mans al cap: Un altre cop el mateix? I encara que ho sigui, a Pretty, no tenim aquesta sensació. Neil LaBute cada cop és menys un desconegut a casa nostra (ja som uns quants que li anem seguint la pista) i sabem la seva vàlua a l’hora de construir situacions que semblen funcionar per si soles. En aquesta peça es recolza en l’humor per fer una crítica de la superficialitat […]

És una obra que amaga dins seu un gran potencial (temàtic, dramatúrgic i actoral) però fa la sensació que hagi sortit del forn abans d’hora. I és una llàstima perquè les situacions que proposa són prou diferents per a sorprendre però tenen un regust de realitat que les fa molt interessants. Però ensenyar les dents no és mossegar. I és que una de les virtuts d’aquesta peça és que malgrat que tot el que diu, tot el que ensenya i tot el que hi passa ja ho sabem i ja ho hem vist altres vegades, manté un aire fresc que l’omple de vida en tot moment. És capaç d’enganxar-nos amb uns personatges força atípics i una actitud gamberra (tot i […]

És interessant quan una persona sap aixecar el cap, mirar al seu voltant i veure, sense cap altra pretensió que veure, el que hi passa. I, si a més a més coincideix que aquesta persona és dramaturga i es diu Xavier Morató, el resultat no pot orbitar gaire lluny del planeta èxit. I quan parlo del planeta èxit que ningú es pensi que es troba en una galàxia molt molt llunyana. Generació de Merda s’arrossega per les despulles i misèries d’una generació propera als 30 (anys amunt, anys avall) i l’olora i la palpa i l’ensenya sense manies. Ara bé, Xavier Morató i el seu equip esdevenen els reis Mides moderns capaços de convertir en situació còmica, en acudit i […]