Lluís Mayench Pierre

Les llistes divideixen el món entre els elements que hi són i els que no. I la Laia Marull és a la llista i l’executa punt per punt sense passar per alt cap detall. Un goig poder veure-la treballant damunt d’un text en alguns moments intensíssim i en d’altres força irregular L’obra va progressant narrativament i a nivell d’intensitat amb algun sotrac però quan agafa la directa no hi ha qui la pari. No ens movem per un interès detectivesc (encara que ho pugui semblar al principi) sinó per la possibilitat d’entrar cada vegada més a dins d’una dona casada i amb fills que viu al camp i que contrasta la seva vida ultraordenada i programada amb la de la […]

Fer una obra de teatre que simuli un programa televisiu no és senzill. Les dinàmiques i els tempos de la tele i de l’escena són ben diferents. No obstant això, la companyia Dara torna a sorprendre’ns amb una dramatúrgia muntada amb molt d’ofici i que gràcies a totes les tècniques que desplega (analepsis, converses paral·leles, diàlegs creuats, trencaments de la quarta paret, multiplicitat d’espais, jocs metateatrals…) aconsegueix una peça sòlida, rítmica (ben dirigida) i amb bons acabats. I tot envernissat amb una capa d’humor que fa que en alguns moments llueixi de manera excepcional. L’ànima de l’obra en aquest cas és tant o més important que la seva forma externa. L’amor, la parella, allò que la societat espera de nosaltres, […]

Encara queden històries per explicar tal com podem veure en Ligeros de equipaje. Una possibilitat de sentir la veu de tots aquells que van quedar atrapats sota la neu, als primers pobles de França, als camps d’Argeles i els que van sobreviure en silenci durant el llarg exili del 39. I ho fem d’una manera dinàmica i emocionant (en un sentit ampli de la paraula). El punt de partida són testimonis reals. Un teatre documental que s’entrega a la pura dramatització i artifici per tal d’explicar la història d’un avi que s’enfonsa en els seus records per tal de donar sentit a una època caòtica i desconcertant davant la mirada incrèdula del seu nét. A través de projeccions, una escenografia […]

Perdoneu-me el joc de paraules però  la proposta dels McGreggor fa gran (en el sentit d’engrandir) l’obra de Dürrenmat. La tria del text és tot un encert. Una peça pertinent que fa una crítica política dolorosament vigent i utilitzant un humor àcid (potenciat també per la direcció). La posada en escena es senzilla però no és simple. Un espai que sala interior de palau amb els busts impersonals dels grans emperadors que observen impassibles, com nosaltres, la desfeta de l’imperi. Cal destacar el treball a tots nivells dels personatges (vestuari, interpretació, il·luminació…). És cert que han fet una lectura molt concreta del text però se la creuen i hi van a fons i això és el que realment connecta amb […]

Representar Shakespeare no és una idea nova. Només cal mirar la cartellera per veure que sempre se’n fa una o una altra. Ara bé, fer-ho a la manera clown ja és més excepcional i encara ho és més si es tracta d’Otel·lo! Una de les tragèdies més conegudes i que menys espai deixa per la comicitat. Però ser original de poc serviria si a l’escenari no veiéssim l’espectacle que ens ofereixen aquests argentins. Des del primer minut ja estan suant la camisa (literalment). Un ritme vertiginós i divertidíssim ens porta d’una escena a una altra (passant per situacions còmiques, bromes, gags…) amb un treball físic (de cos i veu) precís i desacomplexat. Una escenografia modular que va creant diferents espais […]