Sinopsi

Estrena estatal del musical Ordinary Days, adaptat al català com a Dies Normals, estrenat l’any 2008 a l’Off West End i un any després a l’Off Broadway, consolidant Adam Gwon com un dels compositors més prolífics de la nova fornada del teatre musical de Broadway, avalat per diversos premis gràcies a obres com Ordinary Days, The boy detective fails o Cloudlands…

SINOPSI

La història ens trasllada al Nova York actual i segueix la vida de quatre personatges (Claire, Jason, Warren i Deb), tot explorant de quina forma es connecten les seves vides ordinàries de manera casual però extraordinària. Durant les 19 cançons de les que es composa el musical coneixerem les quatre vides dels protagonistes i veurem els llaços que els uneixen i els desuneixen, el punts que tenen en comú cada una de les seves personalitats encara que d ́entrada semblin molt diferents.

Idioma:
Català

Sinopsi

SINOPSI

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Opinions de l'espectacle 4

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Iván F. Mula
Teatre Barcelona

La màgia de la quotidianitat

Els musicals de petit format, cada vegada més habituals a Barcelona, suposen, de tant en tant, sorpreses tan agradables com aquest Dies normals aterrat directament des de l’Off-Broadway. Amb música i lletra original d’Adam Gwon, l’obra narra la història de quatre joves novaiorquesos i els seus problemes quotidians basant-se, sobretot, en les relacions personals. L’espectacle ha estat dirigit per Ferran Guiu, especialista en musicals, que demostra la seva mà destra controlant amb personalitat tots els petits detalls del gènere. La història, realment, no aporta cap element que no hàgim vist abans però és, precisament, la seva senzillesa el seu principal valor. El muntatge transmet simpatia i emoció a dojo, gràcies, també, al seu esplèndid repartiment. Ens trobem davant d’una comèdia urbana amb cançons que combinen lleugeresa i profunditat amb una gran destresa. És difícil no identificar-se amb les preocupacions i els somnis dels personatges: el compromís amorós, els obstacles per trobar parella, els estudis, els projectes artístics, etcètera. Per això, li resulta fàcil ficar-se el públic a la butxaca; un públic que veurà reflectides sobre l’escenari situacions que coneix perfectament i que, en aquest format, són francament entranyables. D’acord que no té l’èpica ni la grandiositat d’altres propostes de més pressupost però, dins del seu univers emocional, amb delicadesa, sentit de l’humor, pocs elements i molta empenta, funciona de meravella.

30/08/2015
Julià

Molt recomanable. Molt bon so, i molt bones interpretacions

18/10/2015
Lluis Martin Garcia

Jo no tinc el do de paraula d’en Hebert amb el que estic al 100 per 100 del que diu. Jo vaig sortir fascinat del teatre,, no havia escoltat res d’aquest musical i la seva musica les seves cançons em can enamorar. Magnifica l’interpretacio d’en Xavi, Victor, Lu i Gracia. Ara a veure els covers. Aneu-hi no us arrepentireu

31/08/2015
Hebert Parodi

Petit (de format) però gran musical que no necessita cançons èpiques ni grans orquestres i està pràcticament tot cantat. Les històries al Nova York de principis de mil·leni de 4 joves, les vides dels quals es van creuant, com puntets de colors als quadres de Monet, per acabar formant una molt bonica imatge.
La joventut de l’autor potser té a veure amb què a la història en sí o a algun personatge li manca un punt de força o consistència. La música no és de les repetitives i fa tota la pinta de ser ben difícil d’interpretar les cançons.
El nivell interpetatiu és senzillament boníssim tant dels covers com dels caps de cartell. Victor Gómez és qui potser ho té més difícil ja que el seu personatge d’enamorat i sensible és el més pla del llibret. I se’n surt amb escreix, fent-nos venir de ganes de conèixer i rodejar-nos de persones com ell. La Lu Fabrés encara el repte gran de la Deb que de vegades et provoca ganes de que calli i després et fa somriure, amb uns registres que no li coneixia. La Claire, amb motxilla emocional, l’he vist interpretat per la Gràcia Fernández que li atorga molta sensibilitat i vivint el dolor cap endins, i per la Maria Santallúsia, que la dota de més força i que projecta més la ràbia. El Warren del gran Xavi Duch et guanya des del primer segon, ingenu i vulnerable sense ser-ne conscient, mentre que l’Albert Bolea el dota d’una mica més de seguretat en si mateix i li importa poc el que pensin els demés. Interessants matissos que justifiquen de sobra veure l’obra més d’una vegada.
I la cirereta: la cançó “I’ll be there” o “Sóc aquí” (crec recordar) que mereixeria per sí sola assisitir-hi una i una altra vegada. Feia temps que no sentia la gent mocar-se quan s’encenen els llums de la sala.

27/08/2015

Deixa la teva opinió