Li agradin (o no) els musicals de gran format, probablement, cap espectador podrà escapar-se de caure en l’encís de l’enlluernadora maquinària de la nova proposta de Dagoll Dagom. Amb una factura veritablement espectacular, Scaramouche té totes les peces al servei de convertir-se en tot un esdeveniment teatral. Els decorats, el vestuari, la il·luminació, els canvis d’escenografia i la banda de músics aconsegueixen estar a l’altura del que s’espera davant d’un car muntatge com aquest. L’experiència, a escala formal, és satisfactòria: resulta gratificant, màgica i sorprenent. Malgrat, però, el seu esplèndid desplegament tècnic, el cert és que, en qüestions de contingut, la dramatúrgia de Joan Lluís Bozzo no aconsegueix sostenir l’interès del públic durant les seves gairebé tres hores. La història és previsible, manca un sentit de l’humor més efectiu i les cançons sonen un pèl massa monòtones. Amb tot això, el camí de l’avorriment s’acaba per trepitjar massa vegades en aquest show que, en altres qüestions, brilla amb una força admirable. És una llàstima que, tenint els mitjans, no s’hagi aconseguit encara fer, a casa nostra, un musical autòcton al nivell de les grans produccions que triomfen arreu del món. És clar que hem creat produccions pròpies dignes de ser estrenades a Londres o Broadway, però cap, encara, digna de passar a la història internacional. Potser això és demanar massa a un país tan petit com el nostre però, si tenim el talent, sent optimistes, només hauria de ser una qüestió de temps.
Enllaç copiat!