Comprar entradas para Jo, Travesti

Jo, Travesti és un espectacle que combina el teatre, la música i dansa per recordar i homenatjar l'art i la cultura del transformisme. L'obra ha estat escrita per Josep Maria Miró i estrenada a l'Antiga Presó Model dins del Grec Festival de Barcelona 2023, així com a la Fira de Tàrrega.

A escena trobem a un dels referents de la dansa a Catalunya i a Espanya i, artista multidisciplinari amb més de vint anys de trajectòria, Roberto G. Alonso que es reivindica sobre l'escenari del Centre de les Arts Lliures com a actriu. El músic i actor Jordi Cornudella, encarregat de la direcció musical de l'espectacle, l'acompanya durant tot aquest viatge. Entre ells dos, i les seves dues alter egos, es genera una complicitat gairebé palpable pel públic. La naturalitat amb la qual diuen el text i el fet que els artistes comenten el mateix text converteixen l'espectacle en una espècie de meta teatre en el qual el públic se sent partícip d'allò que succeeix.

Destacaria la generositat de Roberto G. tant per allò que ens explica com per la implicació emocional innegable, segurament inevitable, que hi ha en el com ens ho explica. Aquesta obra ens reafirma la importància de parlar sobre les vides travestis i de prendre consciència de tot el camí que encara ens queda per fer. Es tracta d'una reivindicació de totes les travestis històriques que també formen part de la cultura que ens envolta, de totes les aportacions i avenços en termes de llibertat que s'han assolit, en part, gràcies a elles.

Amb un to resultat d'una barreja d'ironia i reivindicació, amb un punt canalla, però afectuós, la Jazmine Verdaguer i La Diva (alter egos del Jordi i el Roberto) ens porten agafades per la mà a través d'un recorregut de la història travesti on riurem, reflexionarem i sobretot, ens emocionarem.

Tal com passa a Mary, l’últim espectacle de Lara Díez Quintanilla, a Jo travesti assistim a una alterficció. Si en el cas de Mary, l’autora utilitzava l’escriptura del jo per donar veu a la seva àvia, en el cas de Josep Maria Miró escriu des del jo per cedir la veu a Roberto G. Alonso, que serà l’intèrpret (acompanyat per Jordi Cornudella) i ens explicarà la seva història a partir d’una genealogia de les travestis catalanes (o de l’escena catalana) que l’han precedit i que, d’alguna manera, ajuden a conformar una identitat que només és completa perquè abans han existit les altres.

Sí, també és un espectacle de transvestisme, de transformisme, com ho és sempre el teatre, d’altra banda, i perquè, entre d’altres coses és el que és Roberto G. Alonso: una travesti. Alonso canta, balla i parla per a mirar d’esbrinar què vol dir ser travesti i quina part de travestis tenim tothom, potser sense ser-ne massa conscient, i per transmetre-ho a un públic que, tan bon punt riu com s’emociona per una història plena d’entrebancs, d’incomprensió i de maltractaments.

El muntatge utilitza recursos prou originals com l’encarnació de l’autor en el cos del propi Jordi Cornudella , la qual cosa possibilita un diàleg entre l’autor/director i l’alterficció que ha creat, i a la vegada, aprofundeix en el tema de la identitat o, més ben dit, la confusió d’identitats. El text i la interpretació d’Alonso i Cornudella reivindiquen la llibertat d’expressar-se com aquella que ha decidit ser i no com els altres volen que sigui.

Estrenada el 17 de juliol a l'Antiga Presó Model (espai de repressió del col·lectiu LGTBI, en el que van estar preses i maltractades moltes artistes com Lorena Loys, Carmen de Mairena, Ocaña o Madame Arthur), dins el Grec Festival de Barcelona 2023, i amb totes les entrades exhaurides, Jo, travesti és un homenatge a l’art del transformisme i una reivindicació i reconeixement a totes aquelles persones (artistes transvestits) que gràcies a la seva manera de fer i expressar-se, en una època on era molt difícil viure amb llibertat la seva identitat, van visualitzar i mostrar amb valentia la seva identitat al món. És gràcies a elles i al seu llegat cultural i social que, podem coneixer i gaudir de grans artistes com Roberto G. Alonso, al que des de fa anys segueixo i admiro.

Extraordinària!, seria la paraula amb la qual definiria el conjunt d'aquest muntatge. Extraordinària tota la part artística i tècnica. Començant per l'elegància de Roberto G. Alonso que brilla dalt de l'escenari, tant pel seu vestuari (plomes, lluentons i sabates d'agulla) que llueix amb elegància, com per la seva llum interior que traspassa la quarta paret i ens captiva a totes les persones que hi som presents.
Roberto G Alonso és una diva que es fa estimar per la seva autenticitat, transparència i sinceritat. El músic i actor Jordi Cornudella, transformat en Jazmine Verdaguer (alter ego d'ell) l'acompanya durant tot l'espectacle. Josep Maria Miró, autor de la dramatúrgia d'aquest espectacle, tot i que no hi és de manera presencial a escena (ha veure com us ho explico) utilitza el cos d'en Jordi per comunicar-se amb en Roberto i el públic, similar a la manera de com ho va fer en Sam amb Oda Mae en la pel·lícula Ghost, participant en algunes de les escenes.

La posada en escena, la il·luminació, el vestuari i la caracterització, sensacionals!

És a partir de la biografia de Roberto G. Alonso, que Josep Maria Miró ha creat aquest espectacle d'autoficció. També hi ha molta recerca històrica, sobretot dels anys 20 i 30, època daurada del Paral·lel.

Es tracta d'un espectacle molt divers que combina teatre, música i dansa; un cabaret en el qual hi ha de tot, interacció amb el públic, confidències, música, coreografies, cançons, gestualitat i playback (Divina, brutal Roberto interpretant en playback el tema Cuore de Rita Pavone).

Jo travesti  ens fa viatjar a espais mítics com el Wuli-Chang, la Criolla, a l'Edén Concert, la Cúpula Venus, el Whisky Twest, la bodega Bohemia o la bodega Apolo.

Roberto G. Alonso no decep, ens regala moments sublims, inoblidables, unes vegades fent ús de la ironia i altres de la paròdia. El sentim cantar cople i cançó melòdica. Ens fa riure i també ens emociona. El seu relat passa de l'humor irònic al relat més punyent, de la festa a la duresa, de les confessions més íntimes i doloroses a l'alegria de viure.

Jo travesti és una reivindicació a l'art i la cultura travesti, a la figura del transformista i als imitadors d'estrelles, a les grans figures, transgressores del transvestisme: als precursors del transformisme de l'Espanya de principis de segle XX com Paco Espanya, Leopoldo Fregoli, Foliets o de Bries, que han fet història interpretant èxits convencionals o cançons pròpies que reivindicaban la llibertat sexual, altres com Derkas, Mirko, Luisito Carbonell, Freddy, Ocaña o Violeta la Burra, i de més actuals com Carmen de Mairena o Ángel Pavlovski.
També és una denúncia a les agressions i menyspreu que reben constantment aquest col·lectiu. El mateix Roberto fa uns dies va ser agredit en ple carrer mentre es dirigia a la roda de premsa de presentació d'aquest espectacle. No és la primera vegada que li passa. Fa uns deu anys va patir una agressió similar que a Jo travesti se'n parla.

És important que les noves generacions coneguin tota aquesta part de la nostra història; que descobreixin aquelles figures pioneres que van crear un precedent de lluita contra el que estava establert, però sobretot que entenguin que ningú ens pot llevar el dret de ser qui decidim ser o de quina manera volem viure.

Ya hace años que Roberto G. Alonso nos regala espectáculos que están a medio camino entre el cabaret, la poesía y el mensaje reivindicativo. Lo hemos visto en A mí no me escribió Tennessee Williams, Laberint Streptease, Agárrate o las mismas incursiones al Cabaret 13, ahora ya desaparecido. Este nuevo monólogo -que tampoco es un monólogo propiamente dicho- vuelve a apostar por el mismo tono, pero con la temática de las travestis como eje central. De hecho, se trata de un encargo del mismo artista al dramaturgo Josep Maria Miró, que construye una especie de tesis sobre la reivindicación del transformismo. Empieza haciendo un repaso histórico del género para pasar, ya en la parte final, a centrarse en la vida –inventada o no- del propio Alonso.

La obra juega todo el rato con la verdad y la ficción, ya desde los primeros minutos. Cuando todo empieza se nos explica una historia en primera persona, pero después se nos dice que no pertenece al artista y que durante todo el espectáculo escucharemos historias propias y prestadas. El montaje parece construirse sobre la marcha, a pesar de estar firmemente escrito. Un buen ejemplo sería la parte del relato biográfico, donde Jordi Cornudella –el músico y actor que acompaña a Alonso- interroga al artista como si estuviera poseído por el dramaturgo. Un giro aparentemente complicado, que en escena se resuelve muy fácilmente y con bastante humor.

Ahora bien, este no es un espectáculo con demasiado humor, ni tampoco un cabaret convencional. Da la sensación, a veces, que el texto encorseta en exceso una obra que podría haber sido más libre y alocada, como marca el género en cuestión. Es por eso que al final uno no sabe cómo lo sorprenderán ni hacia donde derivará la historia, a pesar de que hay pequeñas sorpresas y números aislados muy potentes (el del juego de palabras o el del playback de Rita Pavone). Lo que queda claro en poco más de una hora es la reivindicación del mundo travesti, y si por eso hay que ponerse serio no seré yo quien ponga ninguna pega. Los minuto finales, sencillamente, son magia pura.

No olvidar el pasado es muy importante. De la misma manera, no se tiene que invisibilizar a colectivos o personas que han formado parte de la sociedad y que se merecen un lugar en el relato de la historia de un país.

Esta es una alterficción que pretende hacer memoria y mostrar el travestismo y la figura de los transformistas a lo largo del siglo XX y hasta la actualidad en Cataluña. A través del personaje de la Roberto y la Jordi, se hace un repaso a las figuras más destacadas del transformismo alrededor del mundo, para acabar centrándose en la vida, más o menos, de Roberto G. Alonso.

La emotividad y la ternura, mezclada con un poco de tristeza y reivindicación llenan el escenario donde Alonso y Jordi Cornudella interactúan y comparten con el público este repaso por el transformismo patrio. Con mucha verdad en el relato, van desgranando la maravilla de poder mostrar quiénes son realmente sin esconder los momentos más complicados y duros que todas las personas travestis han tenido que soportar o sufrir.

Alonso en un momento explica que la tristeza se esconde con purpurina y plumas, pero que está y también se tiene que saber. Y esta doble cara de la moneda, mostrada sin ninguna parafernalia e interpelando al público es lo más sobrecogedor e íntimo que se comparte en este escenario.

Es cierto que al principio hay un poco de confusión en la historia que quieren explicar y eso hace que, hasta la mitad del espectáculo, la espectadora esté un poco perdida en la narración, sin saber qué hilo quieren estirar. Mucha información de golpe, con muchos nombres a veces desconocidos por el público, provoca que cueste conectar y situarse en la autoficción. Se intuye un texto potente, pero pierde la atracción inicial con este batiburrillo de datos. Es cuando se centra más en la figura -real o no- de Alonso que la espectadora se adentra en su mundo, en su amor por el arte del transformismo, la danza, la música y el teatro, y también en su dolor y tristeza. Y cuando se hace este paso hacia delante, el resto es magia.

Alonso es un huracán apasionado que transmite verdad por los cuatro costados y está acompañado de Cornuella componiendo un tándem muy equilibrado. La música en directo y la sencillez del montaje, jugando con pocos elementos y la iluminación, van creando un homenaje muy especial y un vínculo precioso con el público.