Confessions d’un pare
Tothom em va parlar molt d’aquest Vespres de la Beata Verge, i fins i tot ho van poder gaudir a Igualada amb els Dilluns Kabrota que es prepara a primers de mes. Però al final ha estat a l’espai Brossa on he gaudit t’aquesta obra. I ja és la segona vegada que veig una proposta del dramaturg Antonio Tarantino (i res a veure amb el director de cinema)
Sense marxar del tema que porto aquest any en gran part de les obres, parlen de la mort, del dol o del suïcidi.
Un text dur i difícil, segurament la petjada que deixa l’Oriol Genís fa molt per ser una obra rodona, ara mateix em sembla difícil veure a un altre actor amb aquest paper. Tant en el seu inici atropellat i ràpic com en el dolor que ens transmet durant l’obra.
La rememoració d’un pare per la mort del seu fill i el seu pas per l’infern ho fa genial. Pots viure el dolor del pare i del mateix fill, fins a crear la complicitat entre pare i fill (on no cal entendre, sinó estimar).
Per ara teniu fins el proper 8 de març per assistir als Vespres a l’escenari del Joan Brossa, i esperem que torni aviat. Per cert, esteu atents a les xarxes que porten col·loquis i xarrades que valen la pena. Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç