El teatre que et trasbalsa i et genera preguntes que no t’havies fet mai

He decidit anar a veure obres de teatre sense saber-ne amb profunditat prèviament de què va. Vull que l’obra em sorprengui sense prejudicis ni expectatives altes. És clar que em guio per la companyia i pels actors, però miro de no haver-ne llegit resums de què va. I així em vaig presentar a l’obra No miris, de la companyia La Perla 29, que us recomano perquè és el teatre que et trasbalsa i et genera preguntes que no t’havies fet mai: què faries si el teu pare o la teva mare fossin col·laboracionistes de règims dictatorials torturadors?

Aquesta és una de les preguntes, n’hi haurà moltes altres, amb les quals us enfrontareu com a espectadors mentre l’obra té una acció concreta, que representa molt bé l’actriu Marta Marco (sense s: Marco), en Pep Cruz, l’Erol Lleri i la Gemma Martínez. A la direcció, Joan Arqué. Està basada en fets reals, i el tema que proposa és malauradament universal i actual, perquè es basa en la dictadura de Xile, però es pot traslladar a tots els conflictes bèl·lics actuals. Aquest és un dels grans encerts de l’obra, que et fa pensar que l’obra és més actual que mai, mlagrat que estigui basada en una història del segle passat.

Com acostuma a passar a moltes de les obres, i ja ens hi hem acostumat, l’acció que passa damunt de l’escenari es completa amb el que s’explica també en una pantalla al darrere. És una tècnica que no qüestiono, però que remarco que és massa habitual, i potser no cal tant: el teatre no necessita ni tan sols escenografia complicada, perquè amb un bon guió i una única actriu n’hi ha prou. Tot això ho dic com a reflexió general, perquè el que us dic en concret és que correu per veure No miris.