Si les pedres parlessin…

Les obres de Josep Maria Miró mai deixen de sorprendre.
Amb El cadell tornem a gaudir d’una obra coral. El text és extraordinari. Les interpretacions memorables.
La foscor predomina en tots els àmbits. Un vestuari fosc. Uns personatges foscos i autoritaris. Una història fosca.
Una escenografia minimalista. Un espai abstracte, fosc i buit.
El disseny d’il·luminació de Toni Ubach és fonamental per recrear l’atmosfera de l’obra. És el punt de llum dins tanta foscor.

Miró és especialista en la creació de situacions carregades de misteri, dramatisme i ambigüitat. La por, desconfiança, la memòria i la violència formen part de la seva dramatúrgia.

El cadell parla de la figura de l’hereu, de la tradició, del llegat, de les tietes, les mares.
Una història que forma part del nostre llegat.
Els personatges masculins són figures autoritàries, són violents, durs, agressius, tenen el poder i la paraula. És la tradició. Així és com s’ha fet sempre.
Fins i tot els personatges masculins tenen nom propi, en canvi, les dones no.

El cadell és un homenatge a les dones, a aquelles que sostenen la casa i la família, les que donen, les oprimides, les sense nom.
És una tragèdia rural amb influències de l’obra de Víctor Català, Mercè Rodoreda,
Àngel Guimerà, Benet i Jornet i la dramatúrgia de Sergio Blanco.

El cadell és una obra que parla del pes de l’herència, de les tradicions, les relacions familiars i del cantó fosc del món rural.

Brutal!