Seguint els passos de Ricard

L’any 2015 la Sala Beckett, quan encara estava ubicada al barri de Gràcia, va estrenar un petit muntatge que es representava en una sala d’assaig i que havia de fer-se només durant un cap de setmana. L’èxit va ser tal que la funció es va allargar quatre o cinc setmanes més. Suposo que es van reunir diversos factors: un text interessant i juganer de Gerard Guix, una de les primeres direccions de Montse Rogríguez (A.K.A., Scratch), el descobriment de Quim Àvila i una de les darreres obres que es representava a la Beckett abans del seu trasllat al Poble Nou. I tot sota l’excusa de Shakespeare i d’un dels seus personatges més controvertits, el rei Ricard III.

Ara que han passat onze anys, s’ha volgut seguir al personatge principal –un adolescent que acabava produint una matança- i veure el seu dia a dia a la presó on compleix condemna. Quim Àvila torna a posar-se a la pell de Ricard, un home que ara viu turmentat pel seu passat però convenientment apaivagat per un complex tractament farmacològic i psiquiàtric. Quan alguna cosa falla (tant de l’interior com de l’exterior de la presó), el fantasma de Ricard III tornarà a treure el cap i a amenaçar la tranquil·litat del pres.

Crec que l’obra, tot i una bona estructura i un progrés coherent i interessant, agafa un camí massa planer i no acaba de jugar totes les seves cartes. Què hagués passat si s’hagués jugat a la sorpresa? I si el mal hagués fet acte de presència? Per què el rei Ricard III no acaba de ser més que una ombra? Potser són massa desitjos per a una peça que compleix els seus objectius, que es recrea fins i tot en les parts gestuals que tant caracteritzaven la primera part i que ens regala una bona interpretació d’un sempre eficaç Quim Àvila.