Comprar entradas para Només són dones

Només són dones és un homenatge i reconeixement a totes aquelles dones, mares, filles, esposes que van ser empresonades, torturades, apallissades, violades i humiliades física i mentalment durant la post guerra de la Guerra Civil Espanyola, fent-les creure que eren éssers inferiors i que no valien per res, arravatant-les la seva llibertat i drets obtinguts durant la República.

Els afusellaments eren a diari, se les emportaven de matinada cap el camp i un grup "d'homes" armats les mataven i remataven amb l'anomenat "tiro de gracia" disparant-les sense cap mena de remordiment en foses comuns. Moltes d'elles havien estat delatades pels propis familiars. Avui en dia encara segueixen sense poder-se recuperar els cossos per poder donar-les el descans que es mereixen. Dones i nens innocents que van morir afusellats en molts indrets de la península, Cuenca, Aragó, Catalunya, Granada...Altres dones no van poder aguantar les tortures i van acabar suïcidant-se. Havien perdut la dignitat; havien perdut la llibertat!!

Hi havia una comunitat de religioses establerta, dins la qual, la Mare Superiora, era la màxima autoritat i punt de referència per a les germanes del seu ordre, ho era també per a la població reclusa i, fins i tot, malgrat no pertànyer al cos de funcionaris de presons, també representava una autoritat per a totes les persones que convivien en el sí de l’establiment, per la seva qualitat de personal religiós. Tenien la funció de supervisar les recluses durant tot el dia, castigar-les i repartir-ne el menjar. Una de les obsessions de les monges era batejar a les preses.

Text, dansa i música en directe. La posada en escena de Paco Azorín és espectacular, el text de Carmen Domingo dur i colpidor , les interpretacions de Míriam Iscla, Sol Picó i Maika Makovski extraordinàries i la direcció de Carme Portaceli magnífica, en definitiva un espectacle del tot imprescindible.

No podem oblidar ni perdonar.

"Que el meu nom no s'esborri de la història".

No podem oblidar ni perdonar.

"L'única pena que em queda al cos, després de tot el que hem patit en aquesta vida, és morir sense que els joves sàpiguen el que hem lluitat per tenir una democràcia en aquest país"

No podem oblidar ni perdonar.

“Les van fer baixar del camió a cops, els hi van dir que continuessin caminant, es van mirar i van caminar en silenci”.

-Preguntes sense resposta i una reflexió.

On és la placa commemorativa de tots aquells herois que van desaparèixer?.

Com és que després de quaranta anys de la mort d'un dictador encara no hi ha un reconeixement a tots els desapareguts?

La memòria històrica no pot desaparèixer, la història no pot ser esborrada ni manipulada, afortunadament gràcies a textos i espectacles com aquests, podem homenatjar a totes aquelles víctimes i lluitar contra el seu oblit.

Gràcies per no fer-nos oblidar.

Però no us faci vergonya, només els insensibles no s'emocionen. Aquest monòleg explicat a tres veus femenines: paraula: Iscla, dansa: Picó, música i veu: Makowski, arriba molt endins, perquè parla de coses que han passat i encara no s'han curat per culpa d'uns quants que diuen que és millor no remenar les ferides. Carmen Domingo, l'autora, dona veu a cinc dones tancades en una de tantes presons obertes després de la guerra i la Iscla ho explica magistralment recolzada per "les veus" de la ballarina i la música. Tortures, vexacions, afusellaments... Aneu-hi, però feu-ho preparats emocionalment. Portaceli l'ha dirigit extraordinàriament bé. Bravo !

http://bit.ly/1QgwLl5