Comprar entradas para Les hommes approximatifs: Saigon

Únicament dues funcions han permès gaudir d'aquesta proposta de la companyia francesa les Hommes Approximatifs. A la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, hem pogut veure aquesta peça coral amb una superba escenografia i una extraordinària posada en escena.

Caroline Guiela Nguyen (Niza 1981) és una de les directores i dramaturgues franceses de més renom d'ençà que va crear la companyia de les Hommes l'any 2009. Filla de mare vietnamita exiliada a França, la va acompanyar a la ciutat d'Ho Chi Minh quan va acabar la prohibició de tornar als ciutadans vietnamites.

SAIGON és una història que bascula entre dues èpoques i dos països distanciats geogràficament amb un nexe comú, el restaurant de Marie-Antoinette. El restaurant es diu Saigon. Un restaurant atrapat en un espai-temps entre el París d’avui i el Saigon dels anys 50. Un restaurant que és a la vegada a París i a Saigon. Al mateix temps l'any 1956, a les portes de la sortida dels francesos d'Indoxina, i l'any 1996 quan la tornada dels exiliats al Vietnam és possible. SAIGON és a la fi un restaurant on els personatges es troben per esmorzar, dinar, cantar, beure, estimar, ballar, ….

Onze actors professionals i amateurs, que com els personatges són francesos, vietnamites o francesos d’origen vietnamita. Una història que ens vol explicar com va afectar-los la Guerra d’Indoxina.

Un procés creatiu que es va desenvolupar a la sala d'assajos i que va incloure un viatge de tota la companyia a l'antiga Saigon. A partir d'improvisacions i experiències personals va anant sorgint la història. Segons comenta la directora, l'experiència va ser complicada perquè no tots els actors parlen el mateix idioma i van necessitar la presència de traductors.

Amb els actors professionals de la Compagnie des Hommes Approximatifs, treballa una parella de vietnamites de 75 anys que no havien actuat mai "Com a companyia ens interessa mostrar coses que no es veuen en el teatre, a aquesta gent que veiem al carrer però mai en un escenari."

Una escenografia que ens mostra amb tot detall les interioritats del restaurant, la cuina, la sala menjador, la zona de karaoke, la porta dels lavabos, la nevera, la porta d’entrada, …. i ho veiem tot només entrar a la sala …. realment superba. Un escenari immens.

SAIGON explica històries d'exilis i d'amor i ens mostra la tragèdia amagada darrere dels exilis forçats que provoquen en qui els pateixen el desarrelament, la pèrdua dels seus orígens i molt sovint la pèrdua de la seva llengua, de la seva identitat. El dolor per tot el que han hagut de deixar enrere i la distància que es crea amb les persones estimades que no les han seguit a l'exili. La desafecció dels fills d'aquestes persones que viuen entre dos mons, sovint entre dues cultures diferents i que mai no acaben de trobar el seu lloc.

La proposta va alternant els tempos i el lloc sovint amb personatges que es creuen a escena sent el mateix personatge, de jove i de gran. Els rètols ens van indicant en tot moment a on som i en quin any es desenvolupa l'escena. La música sempre present, és un element fonamental de la posada en escena i ens emociona en molts moments del relat. S'alternen el francès i el vietnamita amb una correctíssima sobre titulació en català i angles.

Una obra coral de més de tres hores de durada, que si a priori pot semblar complicada de seguir, a nosaltres ens ha semblat, senzillament una meravella.

Si voleu veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Fue uno de los espectáculos más aplaudidos en el Festival de Avignon y ahora llega por solo dos funciones al Teatre LLliure. Saigón es uno de esos montajes que transcienden su propia idiosincrasia para acabar convirtiéndose en un acontecimiento. No es fácil encontrar una obra coral como esta, de más de tres horas de duración, con actores franceses y vietnamitas que ponen sobre el escenario una parte de la historia de sus dos países, unidos irremediablemente por un pasado colonial. Y lo hacen en un escenario enorme, hiperrealista y a la vez atemporal, porque el restaurante vietnamita donde pasa todo existe en dos épocas y en dos ciudades a la vez. El espacio, junto con las personas que lo regentan (Marie-Antoniette y su sobrina Lam), es una metáfora que engloba las historias de miseria y exilio de Edouard y su futura mujer Lihn, de Hào y su amor imposible con Mai, de Madame Gautier y su desaparecido marido, etc. Una serie de pequeños dramas que se suceden de forma natural, estableciendo resonancias entre el pasado y el presente, y utilizando el espacio como un espejo que nos devuelve el reflejo de lo que fue o de lo que todavía tiene que pasar…

Ya hemos dicho que el espacio escénico es uno de los grandes protagonistas de este espectáculo, pero no nos podemos olvidar de la dirección de Caroline Guiela Nguyen -que sabe utilizar los múltiples elementos de la propuesta con gran convicción- y mucho menos de los actores y actrices. De hecho, el trabajo actoral nace de un trabajo colectivo y demuestra que está creado a partir de verdades, de recuerdos y de sentimientos profundos. Es cierto que la historia deriva a momentos hacia el folletín o el melodrama, pero esto no impide que la dignidad del carácter vietnamita imprima a todo ello la coherencia que precisa el conjunto. Quizás sí que cuesta seguir algunos saltos en el tiempo, que la presencia de personajes intemporales causa una cierta confusión y que algunas escenas se alargan en exceso, pero tal como hemos dicho antes estamos ante una propuesta diferente y única. Una propuesta que, tarde o temprano, tendrá el equivalente en nuestra realidad, porque detrás de cada Doner Kebab, de cada locutorio o de cada bazar oriental tenemos mil y una historias similares. Quién se atreva a sacarlas a la luz estará contribuyendo a un noble y necesario ejercicio de visibilidad.