Comprar entradas para Hate Radio

A través del seu International Institut of Political Murder, el director Milo Rau s’ha interessat per diferents formes de  totalitarisme i manipulació política. A Les últimes hores d’Elena i Nicolaie Ceausescu es va acostat al moment de l’execució del dictador romanès, i a Els judicis de Moscou ha portat a escena alguns dels judicis polítics viscuts a Moscou l’última dècada, inclòs el de les Pussy Riot. En aquesta línia d’anàlisi de la realitat, de document real contrastat, se situa l’obra presentada aquests dies al teatre Lliure. Hate Radio (la ràdio de l’odi) recrea les emissions de la Radio Télévision Libre des Mille Collines que van contribuir a la matança de les famílies tutsis en mans dels seus propis veïns de la majoria hutu, i realment impressiona la presentació directa d’un d’aquests programes, amb fragments reals antològics d’una brutalitat increïble. En alguna mesura, l'obra és una vacuna, crea anticossos contra la barbàrie quan veiem com els tres locutors alternen el divertiment més trivial amb l’apologia directa de l’assassinat i de la tortura.

A Rwanda, l’emissora de ràdio es va fer molt popular entre el jovent de la majoria hutu per les formes desimboltes, juvenils i aparentment rebels adoptades, sobretot gràcies a arribar amanides amb la música nord-americana més plena de ritme i de marxa del moment. L’escenificació de Rau embolcalla la recreació central de l’emissió amb les entrevistes posteriors d’algunes de les víctimes, uns documents estremidors que fan encara més dur tot el que veiem i sentim dir als pretesos periodistes; i aquí hi hauria l’únic retret: seria millor (més efiçaç formativament) haver situat aquests testimonis només al final perquè els espectadors tinguessin primer l’oportunitat de comprovar fins a quin punt s’havien deixat dur pels locutors, fins a quin grau se li feien simpàtics i li semblaven bons companys de festa, o bé si un ja s’havia horroritzat per compte propi de les bestieses esmoladíssimes del verb propagandístic dels tres professionals de la manipulació. Comprats?, enganyats?, interessats? Ignorem si el militar que no els deixa de petja ni un moment és allà per protegir-los o per controlar-los, però tant hi fa, no s'hi van posar pas per poc.

Hate Radio no pren altre partit que la veritat. Forma espectadors adults. I ens adverteix que el mal pot créixer molt ben disfressat. Impressionants interpretacions. Teatre real contra cert poder real dels media. Només cal escoltar alguna tertúlia d’aquí mateix, o llegir segons quin tuit d’aquests dies pels xiulets de la inauguració del mundial de natació a Barcelona, perquè se’ns posi la pell de gallina. La cultura de l’odi, en el grau que sigui, no és mai innocent.

Pot semblar contradictori incloure l'adjectiu "bona" per descriure una obra i, per contra, només atorgar-li dues estrelles (o aplaudiments). En aquest cas, considero necessari diferenciar la magnifica reproducció d'un document històric que ha aconseguit fer aquesta companyia i el gairebé nul joc teatral que es pot veure sobre l'escenari. Així doncs, el treball actoral per mimetitzar el programa radiofònic és molt alt, de la mateixa manera que ho es l'escenografia utilitzada i l'intent de fer sentir l'espectador que està escoltant aquell programa, gràcies a uns auriculars i un transistor que se li proporcionen abans d'entrar a la sala. Sens dubte, ens trobem davant d'una gran reproducció que vol ser completament fidel al document sonor original per tal de transmetre a l'espectador, sense artefactes dramatúrgics, la seva duresa i crueltat. D'altra banda, es precisament això últim el que ens fa veure que ens trobem davant d'una reconstrucció que no ha passat pel filtre de la dramaturgia, fent que el ritme de l'obra sigui dependent del propi programa radiofònic i no pas de la peça teatral en qüestió. A més, no hi ha un treball de personatges més enllà de les pincellades que transmeten els seus discursos, a excepció del llarg audiovisual que podem veure abans i després de la representació, però aquests personatges no apareixeran al llarg de l'obra. En conclusió, qualsevol tret dramatúrgic característic d'una obra de teatre dificilment el trobarem a "Hate radio", ja que com he dit, no és el que l'espectacle vol per si mateix, ja que aquest juga la carta de la reproducció mimètica. No obstant, aquesta aposta resulta feixuga i poc apropiada per una obra teatral, la qual ha de ser vista per un espectador durant gairebé dues hores i requereix d'uns mecanismes atencionals i narratius diferents als d'un oient radiofònic.