Comprar entradas para Federico García

Hi ha espectacles que neixen per ocupar una temporada i desapareixen. I d’altres que, resistint-se a la lògica del mercat, es converteixen en clàssics. Federico García, com la figura a qui fa referència espectacle i títol, pertany a aquesta segona categoria.

Concebut i protagonitzat per Pep Tosar, l’espectacle va veure la llum al 2015, en el marc del Festival Grec, iniciant una trajectòria excepcional que l’ha portat a recórrer nombrosos escenaris durant més d’una dècada. En un ecosistema teatral dominat per la novetat permanent, per la necessitat de renovar constantment les cartelleres i pels cicles de consum cada vegada més accelerats, és tan insòlit com lloable trobar un espectacle que continuï viu deu anys després de la seva estrena.

I la pregunta és inevitable: per què? La resposta és senzilla. Perquè Federico García és una joia, defensada i polida incansablement pel seu creador, Tosar.

Vivim en una època en què la literatura sembla perdre espai davant dels nous dispositius d’atenció. Les xarxes socials, els telèfons mòbils i, més recentment, la IA, competeixen per ocupar un territori que durant segles ha pertangut als llibres, a la lectura i a la paraula escrita. Precisament per això resulta més necessari que mai reivindicar figures com Lorca.

Lorca no és només un dels grans noms de la literatura espanyola. És un dels grans noms de la literatura universal. Poeta, dramaturg, músic, conferenciant, creador d’una sensibilitat artística irrepetible, Federico pertany a aquella categoria reduïda d’autors que podrien competir perfectament en unes olimpíades de figures literàries de tots els temps. El seu llegat continua essent immens. La seva influència, inqüestionable.

Després, malauradament, hi ha la raó que converteix aquest espectacle en una necessitat: la seva mort. La trajectòria artística de Lorca no va concloure: va ser interrompuda. Brutalment. Assassinat pels feixistes durant els primers compassos de la Guerra Civil, la seva desaparició continua sent una de les grans ferides culturals de la història espanyola. Recordar-lo no és una posició ideològica; és una obligació moral, històrica i artística.

Federico García (l'espectacle) entén perfectament aquestes tres dimensions. I ho fa sense convertir-se en una lliçó d’història ni en una conferència dramatitzada. L’espectacle és, per damunt de tot, una celebració. De la paraula, de la música, del flamenc i de la capacitat de l’art per mantenir viu allò que la barbàrie va voler destruir.

Tot el conjunt artístic assoleix un nivell extraordinari. Cada intèrpret —cante, guitarra, cajón, ball i veu— ens regala un treball que frega allò sublim. Tot està al servei de la poesia lorquiana, de la seva musicalitat i del seu univers emocional.

Al centre de tot hi trobem Pep Tosar, que assumeix la doble funció de guia i narrador. La seva presència escènica és serena, intel·ligent i generosa. Tosar actua com a mediador entre el poeta i nosaltres, regalant-nos una feina magistral. Fins i tot en els moments més lleugers, com la inesperada paròdia de Salvador Dalí, resolta amb discreció i humor, però celebrada per una platea que entén que també hi ha espai per al joc dins del record i la ràbia.

Deu anys després de la seva estrena, Federico García (l’espectacle) continua demostrant una vitalitat admirable. Potser perquè parla d’un home irrepetible. Potser perquè ens recorda fins a quin punt la cultura pot ser vulnerable davant de la intolerància. Potser perquè ens obliga a defensar la literatura en un moment en què sembla més fràgil que mai. O potser, senzillament, perquè és un espectacle magnífic.

Sigui quina sigui la raó, la conclusió és inequívoca: mentre continuï en cartell al Teatre Raval (finals de juliol), no hi ha excusa.

Enfrentarse a la figura de Federico García Lorca en el teatro actual es un arma de doble filo. ¿Cómo sorprender al público con un personaje del que ya creemos saberlo todo? El riesgo de caer en el cliché es alto; sin embargo, el montaje de Pep Tosar esquiva cualquier trampa académica y lo consigue con creces. Porque tal vez no descubres nada nuevo, o sí, pero es cómo te lo relata.
Federico García, en el Teatre Raval, es un viaje biográfico de 90 minutos que desborda dinamismo, sensibilidad y poesía. La genialidad de la propuesta radica en su naturaleza híbrida: durante la representación, la frontera entre el teatro, el documental, el recital poético y el concierto se desdibuja por completo. El espectador navega en una incertidumbre formal, pero con una certeza absoluta: está ante una representación excelsa que rinde un homenaje magnético al poeta granadino.
El montaje marida con maestría diferentes disciplinas —teatro, danza, música en directo y proyecciones visuales— logrando dar una vuelta de tuerca inédita al universo lorquiano. Es un montaje multidisciplinar que capta la atención del público desde el minuto uno.
Entre la gran cantidad de momentos memorables que regala la obra, destacan en mi opinión especialmente tres: el bellísimo y complejo retrato de su amistad con Salvador Dalí, el deslumbrante tema musical que adorna la etapa de García Lorca en Cuba y La Barraca que revive la vertiente más comprometida del poeta.
En definitiva, Tosar rescata al mito y hace vibrar al hombre. Una obra imprescindible para redescubrir a Federico desde la emoción pura.

Magnífica propuesta, empezando por el título, FEDERICO GARCÍA, que no remite tanto al mito como a la persona, de la misma manera que no se recitan sus versos más conocidos; todo un acierto ampliar miras y huir de los tópicos. Y suenan «La leyenda del tiempo» y «El fuego fatuo» con lo que yo casi entro en éxtasis.

Una propuesta con alma, que consigue algo tan difícil como un equilibrio perfecto entre erudición y emoción. Tiene teatro documental, que me pirra (de hecho, el documental es mi género cinematográfico predilecto, a estas alturas), baile (¡y qué baile!), música (¡y qué música!), cante (¡y qué cante!) y, claro, poesía.

Mediante interesantísimas proyecciones, expertos en el poeta granadino van relatando la vida de Federico García – no sólo de Lorca-, en un viaje en tren que rememora el fatídico que hizo él de Madrid a Granada y del que no volvería. Mientras escuchaba embelesado lo que se nos explicaba, dudaba de si los no familiarizados con su biografía podrían perderse en algún episodio ya que no se entra demasiado en detalles (como el distanciamiento con Dalí y Buñuel) pero vista la gran reacción del público está claro que el temor era infundado.

La obra acierta de lleno en algo que seguro hubiera gustado al poeta: uno no sale sólo indignado y rabioso por su final sino con ganas de celebrar la vida y su obra.

Sólo dos detalles no me convencieron, insignificantes: la imitación (facilona) de Dalí y las palmas del público en el última saludo (como si supiéramos, bastaba ver alguna medio sonrisa de vergüenza ajena desde el escenario). Naderías, vaya, en un montaje lleno de sentimiento, que no sensiblería, que no huye de la tragedia pero contagia la alegría de vivir y escribir, que te hace sentir que has conocido a la persona más allá del mito.

La figura de Lorca es tan importante para el teatro y la poesía en lengua castellana que, afortunadamente, vemos a menudo en nuestra cartelera montajes de sus obras u homenajes a su figura. Lo que tiene de especial esta propuesta de Pep Tosar es que ha sabido encontrar un magnífico equilibrio entre el teatro documental, la poesía de sus textos y su espíritu musical con un resultado excelente y muy poco habitual. El producto de combinar la lectura dramatizada con testimonios de expertos sobre la vida del escritor granadino y el duende de la guitarra, percusión, voz y baile flamenco en directo es tan precioso, acertado y emotivo como hipnótico. Estamos ante un espléndido homenaje a la persona que fue Federico García, más allá de su obra. El espectáculo destaca por su elegancia, sensibilidad y simbolismo a la hora de abordar los hechos más importantes de su vida sin perder nunca de vista su idiosincrasia y única filosofía artística. En escena se conjugan la palabra y los sentidos, la memoria y la historia, el corazón y alma de una sociedad que todavía no se ha recuperado de una pérdida tan injusta que es, además, el triste emblema de la parte más despreciable de nuestro pasado. La sencillez con la que encuentran comunión todos estos elementos tan volátiles es difícil de explicar… pero, como si fuera magia, la pieza transmite respeto por el material, sabiduría hacia el valor de lo que narra, rigor y originalidad de una forma tan redonda que difícilmente encontraremos otros ejemplos con los que compararla.

Siempre digo que me cuesta ver adaptaciones de obras de Lorca, porque en muchas ocasiones no se acaba de encontrar el tono -nada fácil, por cierto- del poeta andaluz. En esta pieza de teatro documental que ha ideado el mallorquín Pep Tosar sí que he encontrado espíritu, y duende, y sentimiento, y otras muchas cosas que nos acercan al autor. No sé si será por los testimonios, por las imágenes proyectadas, por los textos escogidos o por el flamenco que atraviesa la pantalla… Todo ello forma una unidad que nos permite pasear por la vida de uno de los más grandes dramaturgos en lengua castellana. A medida que avanza el espectáculo nos rendimos a su simpatía y nos animamos con su entusiasmo, sin olvidarnos de la excelencia de su teatro, de su poesía… y de su forma de entender el mundo. Tosar y el bailarín José Maldonado se desdoblan en la voz y en la expresión del personaje, acompañados al cante por Mariola Membrives, a la guitarra por Rycardo Moreno y a la percusión por David Domínguez. En definitiva, un montaje que entusiasmará a los más lorquianos y que sorprenderá por su emotividad y su aparente sencillez.

Pep Tosar ha creado con Federico García un espectáculo total que consigue combinar en una única pieza las palabras del poeta, la visión que tenían de él sus contemporáneos, la que tienen sus estudiosos y sumar, encima, el «duende», todo aquello que no se puede expresar con palabras pero sí, en cambio, con el cuerpo y la música.

Federico García es un espectáculo que emociona a la vez que reivindica la figura de un poeta imprescindible, un acierto de principio a fin.

Más información en Somnis de teatre

Què tenia Federico García Lorca que seduïa a tothom?

“...no era comparable con nadie su persona misma. Era el genio de la personalidad. No he conocido a nadie que tuviera el don de la expresión humana viva de la presencia, como lo tenia aquel extraordinario ser, que era Federico. Tenia una seducción, un poder  hechicero, una expresividad corporal tan inmensa, que era sencillamente irresistible. Era un fenómeno. Era la simpatía, llamaríamos, elevada a fenómeno cósmico. Era el máximo de la potencia de la presencia humana”

Vicente Alexander

 

“Federico García” és un espectacle de Pep Tosar i Evelyn Arevalo basat en la vida i obra de Federico García Lorca. Va ser estrenat al 2015 a la Sala Hiroshima de Barcelona i es va poder veure al Teatre Josep Maria de Segarra de Santa Coloma de Gramenet. En totes dues ocasions em vaig quedar amb les ganes d’anar-hi. Però de sobte...Una nova oportunitat !!! “Federico García” estava dins la programació del Teatre Romea . Aquest cop vaig reservar de seguida a l’agenda per anar-hi el dia de l’estrena. Aquest cop no me’l pensava perdre!!!

D’entrada us diré que m’encanta Lorca i m’encanta el flamenc en totes les seves expressions, així que les meves expectatives de veure un gran espectacle eren molt altes.

 

De l’obra i la vida de Lorca s’han fet un munt d’espectacles. El que marca la diferència i la originalitat d’aquest muntatge amb la resta que s’han vist fins ara, és que enllaça la música, la dansa, el text i la imatge, per endinsar-nos en el món interior de Federico García, i no en la figura i el  geni que va ser Lorca.

La música que podreu escoltar són una varietat de temes que van des del flamenc més pur al Jazz. Podreu escoltar des de poemes de Lorca musicats, a una cançó del cantautor Jaume Cisa, molt ben lligats tots ells amb el context de l’obra . Tot està molt ben lligat amb la guitarra flamenca del músic i guitarrista Rycardo Moreno, els sons de la música flamenca del percussionista David Domínguez i la increïble i meravellosa veu de la cantaora Mariola Membrives.

El bailaor i coreògraf José Maldonado és el focus principal de l’espectacle. El protagonista. L’ànima de Federico Garcia expressada en forma de ball i moviment corporal. Els seus zapateaos ressonant dins el silenci absolut de tota la sala, m’han posat en més d’una ocasió la pell de gallina. Espectacular la coreografia de José Maldonado amb les imatges del cavall andalús com a company de ball.

Meravellós el moment de la fusió entre la imatge de Federico García i José Maldonado ballant en el seu interior. Per uns moments ha estat com tenir entre nosaltres l’ànima del poeta.

Silencis molt emotius.

La paraula, juntament amb el ball, és una de les parts més importants d’aquest muntatge.

Pep Tosar és la veu dels textos que escoltareu al llarg de l’espectacle. Una selecció molt acurada de la seva obra poètica, d’algunes cartes, de la seva prosa i del seu teatre. Textos, alguns d’ells poc coneguts per una gran majoria de públic.

Les vídeo imatges són la part documental de l’espectacle, l’eix dramatúrgic i el seu motor narratiu.

El vídeo és el trajecte en tren. Un tren que surt de Fuentevaqueros, origen familiar i la seva infància, passa per Granada on va viure la seva adolescència, recorre l’Espanya en la que va conèixer a Unamuno i Machado, passa per Madrid on es va relacionar amb Buñuel i Dalí, el seu pas per Barcelona, Cadaqués, Nova York i Cuba, el seu retorn a Madrid i finalment el seu darrer viatge a Granada.

Un viatge virtual, simbòlic i cronològic, de la vida i obra del poeta.

Dins els vagons hi trobarem a Mario Hernández, Allen Josephs, Domingo Ródenas, Antonia Rodrígo (biògrafa), Vicenta Fernández-Montesinos García (neboda del poeta) i Juan de Loxa ( expert lorquià). Durant el trajecte ens aniran explicant els moments més importants del poeta.

En el documental també hi veureu imatges de paisatges d’Andalusia, imatges de documentals de l’època, algunes fotografies i dibuixos del poeta.

 

“Federico García” és un espectacle on s’hi barreja sensibilitat, elegància, emoció, poesia i art. Un espectacle del tot imprescindible!!!

És realment impressionant veure a tot el públic aixecat aplaudint durant una bona estona.

 

“Quiero dormir un rato,

un rato, un minuto, un siglo;

pero que todos sepan que no he muerto;

que haya un establo de oro en mis labios;

que soy un pequeño amigo del viento Oeste;

que soy la sombra inmensa de mis lágrimas”

 

Federico García Lorca

 

 

 

Doncs la setmana passada vaig poder assistir a l'estrena de "Federico Garcia" al Teatre Romea.

Sembla mentida la perfecció i l’equilibri que han aconseguit per poder realizar aquesta peça. La unió d’una “cantaora”, d’un guitarrista i d’un percussionista, un “bailaor” i la narració de Tosar amb els texts de Federico. I si això no és suficient, amb les projeccions que hem vist a primer pla realitzant entrevistes en un tren o directament projeccions de fets, situacions i fotografies.

Ja tenim una declaració d’intencions amb el nom de l’obra “Federico García”, deixant l’identificació del cognom a la nostra memòria i portant a escena els texts menys coneguts d’aquesta icona.

Ha estat un autèntic goig que hem pogut gaudir aquesta setmana al Romea. Ha estat tot un luxe el viatge que Pep Tosar ha realizat en l’aniversari de la mort del poeta (hem de pensar que va ser estrenat l’any passat). Des d’un primer moment ens ha deixat tocats davant la intensitat del personatge.

A més podeu llegir-ne més a Inquietuds

És difícil escriure sobre una proposta que mou emocions i sentiments, una proposta que arriba a l'ànima. Això és el que ens ha passat amb aquesta mirada que ens ha proporcionat Pep Tosar sobre la figura del poeta .Ès el gran homenatge de Pep Tosar a la figura de Federico Garcia Lorca, que ha preparat amb la col·laboració d'Evelyn Arévalo.

Aquesta proposta es va estrenar a la Sala Hiroshima, dins del marc de Festival Grec 2015; s'han arribat a fer tan sols 8 funcions, quatre a la Sala Hiroshima i les altres en gira per l'estat espanyol. Un cop vista ens sembla inversemblant aquesta espera de dos anys per poder programar-la de nou.

Pep Tosar s'ha endinsat a la vida del poeta a través de la música, la dansa, el text i imatges documentals. Un recorregut que va des de Fuente Vaqueros, lloc on va néixer i viure els primers anys de la seva vida, a la Guerra Civil quan va ser assassinat, i recull els episodis més destacables de la vida de Federico.

El bailaor José Maldonado es converteix en l'encarnació física del poeta i el centre de l'espectacle. Una pantalla transparent ocupa tota la boca de l'escenari i a través de les projeccions ens permet veure les cinc persones que donen vida als textos del poeta. La veu de Mariola Membrives, la guitarra de Rycardo Moreno, la percussió de David Domínguez i la veu de Pep Tosar acompanyen en tot moment al bailaor encarnat en poeta.

Una posada en escena absolutament deliciosa, d'una sensibilitat i qualitat "fora mides" que converteix aquesta proposta en un Imperdible.

Rotundament genial.

Per veure la crònica original sencera, només heu de clicar AQUÍ

És ben sabut que la figura de Lorca desperta passions més enllà de la seva faceta artística, sent un reclam per si sol. De fet, aproximar-nos a aquesta ens permet fer una anàlisi més profunda de la seva obra, podent contextualitzar-la i entendre-la millor. Tot i això, representar aquesta vessant sobre un escenari no és una tasca fàcil i, sovint, s'han pogut veure propostes sense cap tipus d'ànima. Sens dubte, no és el cas d'aquest espectacle, el qual desborda creativitat per tots els costats, aconseguint fusionar diferents disciplines fins a aconseguir dotar-lo d'una personalitat pròpia. En aquest sentit, ens trobem amb un documental  que combina música, interpretació i ball a través de l'audiovisual i el directe, tot creant una atmosfera que atrapa l'espectador, la qual li transfereix diferents tipus d'emocions.

Per mi, Pep Tosar ha aconseguit un espectacle rodó que ens submergeix en la figura de Lorca i en el seu univers, tot instruint-nos en ells a partir de la paraula i dels sentits, la qual cosa ens permet una major comprensió d'aquests al no limitar-se a oferir només les dades importants. A més, el talent que hi ha sobre l'escenari està totalment en consonància amb la proposta, mostrant unes dots brillants i acompanyant amb gran maestria a l'espectacle.