Comprar entradas para Es fa fosc

“Es fa fosc” és una proposta honesta que et manté asseguda i pendent des de l’inici fins al final. Sense cap pretensió ni artificis “fancy” que desviin l’atenció del que és important: una història original molt ben resolta gràcies a uns bons actors que et desperten l’imaginari.

ANEU-HI! Vaig sortir de la sala Flyhard molt contenta. Encara no sé ben bé que havia vist. El que sabia és que m’ho havia passat molt bé. Un thriller humorístic amb moments brillants que et fan passar por. El muntatge aconsegueix que estimis els tres personatges, que sentis pena per ells i alhora te’n riguis per la seva situació.
L’obra passa volant. Mai havia passat por al teatre. La remomano moltíssim a tota la gent a qui agradin les pelis de terror, També a la gent que no acostuma anar al teatre perquè s’avorreix. Molt recomanable.
Us deixo una crítica:
http://www.nuvol.com/critica/es-fa-fosc-a-la-sala-flyhard/

Batibull. Una interessantíssima sinopsi (claustrofòbia, plaga, incomunicació, suspens, secrets…) que apunta i barreja massa temes.
Una parella es troba tancada al soterrani de la casa d’una “amiga”, estrambòtica i peculiar noia d’una família estrictament religiosa, d’aquells grups apocalíptics. A fora, no se sap ben bé què ha passat: trets, corredisses, zombies, matança… Podran confiar en ells? Quins secrets sortiran a la superfície? Com escapar?
El problema del text, per mi, és que vol tocar massa gèneres en poc temps i la indefinició (ara toca comèdia juvenil, ara drama, ara mort, ara teràpia de parella) es paga. Té punts ben bons, com la descripció dels zombies (gent atreta en massa cap a un centre comercial, tots amb el cap inclinat mirant les pantalles dels mòbils i enviant missatges plens d’errades ortogràfiques) o la descripció de les parelles amb diferència d’edat. Però si vols explotar gags còmics o que una parella en mig del caos, teòricament a vida o mort, discuteixi i mantingui proves psicològiques (quina bessona t’agrada més), llavors som-hi de cap en la comèdia. Però 5 segons després, deixen de parlar com adolescents per mirar d’atacar algú i després, tornem-hi.
Els actors defensen com poden el text, res a dir, amb les seves inversemblances (la rareta difícilment seria tolerada per una família com la que s’apunta). Que només hi fossim 8 espectadors, no ajuda, certament.