Perderse para encontrar algo o perderse como finalidad en sí misma. El dibuixant de laberints aborda el miedo de no saber qué camino seguir en un mundo que exige certezas. Combinando humor, auto ficción y realismo mágico.
El dibuixant de laberints de Nil Martín, es proyecto ganador de la Beca Odisseu Eòlia 2025.
Sinopsis
Todo tiene un inicio. Que todo tenga un final, ya lo podríamos poner en entredicho. Esta historia, por ejemplo, podría empezar con un niño que no para de dibujar laberintos, quienes sabe si para divertirse o para encontrar una salida. El niño soy yo. Han pasado los años, y me siento, como mínimo, igual de perdido que entonces. Hoy he decidido volver al laberinto de Horta, donde tantas veces había ido de pequeño. Vosotros me acompañaréis. Será un viaje a las profundidades, lleno de juegos de espejos, fantasmas, seres mitológicos e iconos pop —desde el Minotauro griego a Doraemon, el gato cósmico más famoso de todos los tiempos.
Nota del autor
«Tots els nens —totes les criatures— tenen fixacions. Algunes poden durar quatre o cinc dies, com la del meu cosí quan amb quatre anys va anunciar que volia ser escombriaire —definitivament, aquesta idea no va durar gaire. D’altres, s’allarguen durant més temps. Jo vaig estar molts anys obsessionat, per exemple, amb els dracs. O amb el Doraemon. O amb la mitologia grega. O amb els dinosaures. O amb els Pokémons. I sí, també vaig passar una època de fixació pels laberints. En dibuixava, però també m’agradaven en tots els seus formats. Tenia un laberint de fusta, molts contes de laberints per resoldre —que guixava amb boli i aleshores ja perdien tota la gràcia—, jocs de taula de laberints… La meva època de fixació pel Doraemon, de fet, es va solapar amb la fixació pels laberints, i la meva pel·li preferida del Doraemon era precisament una que es deia Doraemon i el secret del laberint. També recordo que, de petit, vaig anar a Disneyland París, i el que em va agradar més de tot el parc d’atraccions va ser el laberint de l’Alícia al País de les Meravelles.
A Disneyland París no s’hi podia anar cada dia, és clar. Però, per sort, a Barcelona en teníem, el nostre laberint local: el laberint d’Horta. Jo vaig anar-hi molts cops, sobretot amb el meu pare. Com seria tornar-hi avui? No ho he volgut comprovar, però en aquest text, m’ho imagino. Potser entrar-hi seria com entrar al laberint del meu cervell, molt més vast, terrorífic i ràndom que un laberint fet de xiprers. I potser hi trobaríem les causes d’aquesta fixació pels laberints, que potser només és una fixació per trobar la sortida en una vida marcada per l’ansietat, la sobre exigència, la pèrdua, la necessitat de validació i la pressió per fer el que cal fer. O potser no, potser no hi trobem res, al laberint, i també està bé, perquè en aquest cas, com a mínim, el viatge ens servirà per entendre que perdre’s no ha de tenir com a finalitat trobar alguna cosa, sinó que pot ser una finalitat en si mateixa.»
