Comprar entradas para Cronología de las bestias

Estamos ante un thriller que nos va desgranando la historia poco a poco.
Una madre destrozada por la desaparición de su hijo. Once años después este aparece en casa. Nadie sabe lo que le ha pasado y tienen que vivir con esta nueva situación.
Pero nada es lo que parece… las mentiras es lo que tienen y poco a poco se nos irán mostrando las verdades que ocultan todos los personajes.

La obra se deja ver pero hay bastantes puntos que hacen que el espectáculo flojee. Por un lado no me ha gustado nada todos esos gritos, portazos, violencia gratuita sin necesidad.
Tampoco me ha gustado el personaje del cura. Pesado y sin sentido.
Bastante ridícula la coreografía que se ha montado Patrick Criado en su momento en que aparece desnudo en escena para no enseñar sus partes nobles. Desnudó por cierto que es bastante gratuito y sin sentido…
Vamos… que la obra intriga por averiguar cómo acaba la historia pero deja un mal regusto porque hay cosas que si se hubieran pulido habrían mejorado el resultado final.

Un drama fosc a manera de thriller amb trets cinematogràfics, que partint d’un misteri que podria posar una mica de llum sobre un altre misteri, construeix i reconstrueix uns personatges foscos i aparentment complexos. La proposta, narrada en diversos temps, es mou constantment entre dues realitats, el present i el passat, la veritat i la mentida, l’ocult i el visible, els secrets i les mitges veritats, i dins d’aquesta dicotomia , es juga també amb la pròpia distorsió i interpretació de les situacions per part de cada un dels personatges i de les seves diferents realitats. La proposta va creixent a mesura que es desenvolupa i provoca que anem entrant suaument en la seva particular estructura narrativa, per descobrir la profunditat dels successos. En definitiva, una inquietant història explicada amb mestratge, en què el suspens i la tensió van in crescendo a mesura que s’aproxima el sorprenent desenllaç. Si vols llegir-ne mes https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2018/11/23/cronologia-de-las-bestias/

Ai si no fos per la Machi…

Ens trobem davant d’una obra amb un bon repartiment (malgrat algun dels actors) del que no se’n treu massa profit. Pilar Castro i Carmen Machi tenen una experiència teatrel constrastada. Són bones i prou. Malgrat això, es troba en falta una direcció que exploti encara més els seus recursos (i treballi amb els nois), una direcció que a vegades sembla haver triat aquestes actrius i una escenografia efectista per tapar un text que no funciona.

En dramatúrgia, quan una escena es va repetint cada vegada més eixamplada, és a dir, donant més informació, se li diu zoom. S’utilitza com a eina per modificar la percepció d’una escena a mesura que coneixes més detalls. No és el mateix veure una dona assassinant a un home que veure-ho després de ser espectadors d’una violació.

Aquí, Lautaro Perotti, no funciona. S’ha volgut mantenir tant la intriga que les parts que succeeixen en el temps-espai “actual” no tenen cap tipus d’interés. Es dediquen a obrir i tancar portes, a sortir i a entrar a habitacions perquè sí enmig d’una relació forçadíssima entre una família que amaga, (direm amaga, però que tampoc…) secrets i l’únic element extern, un sacerdot que fa de detectiu Conan, és qui intenta desesperadament que l’acció avanci. Podríem estar així 15 minuts, 30, una hora o 4 dies no hi ha pressa ni urgència ni evolució ni res, mentre l’espectador resta arrapat al seient desitjant que aquest zoom s’eixampli i ens expliquin, per fi, què estem veient.

Ai si no fos per la Machi… aquesta obra no s’hagués representat al Lliure.

Ahir al Lliure de Gràcia vaig estar veient aquest thriller o potser millor melodrama que ens parla de la mentida. Escrit i dirigit per l’argentí Lautaro Perotti, l’acció ens situa en una casa rural on viuen dues germanes i el fill d’una d’elles. l’altre fill desaparegut fa 11 anys apareix pistola en mà, espantat i en condicions deplorables, i el seu retorn obre la caixa dels silencis i mentides que ha viscut aquesta família. Un text que m’ha resultat molt però molt difícil de digerir i que ens ve a representar una cronologia del dolor viatjant al passat i vivint el present amb un seguit d’escenes que quan sembla que has trobat el fil, dóna un gir i et parla de una altra realitat que a mi només va fer que descolocarme i no entendre el que Perotti em volia explicar, i és que crec que ha volgut introduir tants temes, que al final la narrativa se li ha anat de les mans. Una posada en escena amb una escenografia complicada que amb tanta porta ja no saps si entren, surten arriben o marxen això sí a “portazos”. I una interpretació que tenint en compte el repartiment de primer nivell capitanejats per una Machi a la qual admiro, tampoc m’ha agradat, excés expressiu innecessari, crits passats de volta, molt de telenovel·la vaja, i que evidentment si no brillen com ens tenen acostumats és per tema de direcció. Em sap greu perquè era una de les obres que més esperava d’aquesta temporada i per descomptat no ha complert les meves expectatives